Ice cream

Congratulem-nos, perquè Jim Jarmusch ha guanyat aquest cap de setmana passat el Lleó d’Or del Festival de Venècia per Father Mother Sister Brother. Congratulem-nos perquè una mostra del calat de la veneciana premia cine independent, als antípodes dels blockbusters, i a més repudia, indirectament, les grans produccions de les plataformes, aquestes que busquen el rendiment fàcil i immediat i renuncien a tot plantejament estètic i intel·lectual (si voleu veure l’última demostració fefaent d’això que sento, i dic, doneu un cop d’ull a aquest naufragi general, Ana de Armas inclosa, que és Ballerina, de l’univers John Wick).

La meva passió pel cine ve de molt lluny, més enllà dels records, però sens dubte deu gran part de ser al Dràcula de Bela Lugosi i el primer Indiana Jones. Les passions són les passions, irracionals, incontrolables, i tan necessàries. I també deu molt a Down by law, de Jarmusch, traduïda al castellà per Bajo el peso de la ley, un film que vaig veure, d’adolescent, en una sala a Barcelona d’aquelles que podríem anomenar, emfàticament, d’art i assaig a mitjans dels vuitanta del segle passat. En versió original subtitulada i en blanc i negre. Us recomano l’escena de l’“ice cream / I scream” amb Roberto Benigni, Tom Waits i John Lurie, un deliri digne del millor del setè art. Després vaig anar descobrint a poc a poc qui era aquell boig que en les seves pel·lícules sempre feia el que li donava la gana, amb històries sòlides, molt ben lligades sota una aparent pàtina d’atzar, a imitació de la vida, i personatges com un arbre, sòlids, alts, arrelats a una terra principal mentre van a la total deriva, i una fondària d’humanitat impagable, de creença en l’ésser humà i en la bellesa que s’amaga en la raresa: Stranger than paradise, Night on earth –quina banda sonora de Waits, sisplau–, Dead man, Coffee and cigarettes, Broken flowers, Paterson i Only lovers left alive, serien la meva tria, aquesta darrera una joia rara i pertorbadora amb els habituals escenaris urbans decadents com una veu més de la casa Jarmusch. El seu és un talent estrany, que en efecte amb els anys s’ha mantingut intacte, insubornable, i que demostra que tenir coses a dir, saber dir-les i no aixecar la veu per dir-les és un dels camins més honestos de fer art, de commoure’ns i embellir el món, no embrutir-lo.