Déus i deesses
La setmana passada parlava en aquest paper de la mort de Robert Redford. Just al cap d’unes hores moria també Claudia Cardinale. Amb ell, i amb ella, no és que marxin unes persones que no coneixem, sinó que se’n van les persones que sí que coneixem, i molt bé, perquè han format part de la nostra sentimentalitat més íntima, aquella que tan sols pot atorgar-te el cine. Altres arts et donen altres meravelles, generalment estètiques, però per a mi el cine té aquest component total de la imatge i el concepte, del continent i el contingut, la llunyania i la proximitat, la idea concebuda i donada tal qual, perquè te l’empassis com una menja familiar. La Claudia era de la família i alhora el mite eròtic d’unes quantes generacions de postguerra. O un mite etern, només a l’abast de molt poques. Avui dia, resulta inconcebible una diva d’aquestes dimensions, que aportava a la pantalla gegant de la sala a les fosques una lluminositat que ho removia tot, per dins i per fora. Potser les darreres dècades s’ha intentat, endebades, amb Scarlett Johansson, o fins i tot abans amb Julia Roberts o Kim Basinger, però, esclar, no és el mateix i els temps han canviat. Somiar amb Claudia Cardinale era com somiar amb un impossible, ja que el cine és, era, precisament això, la projecció personal sobre un univers aclaparador. Transportar-se. Morir i reviure. El cine indie està molt bé, i les produccions xurreres de les plataformes també. Però veure engegantides la cara de la Garbo, les corbes impossibles de Mae West, Lizabeth Scott, Marylin Monroe o Sophia Loren, Vivien Leigh sobre un horitzó de sang, eren experiències vitals memorables, amagatalls infinits de l’ànima. Com veure la bellesa de Claudia Cardinale a, per exemple, Els professionals o a Fins que li va arribar l’hora, en aquell pla final on surt de casa amb les gerres d’aigua a les mans per als suats treballadors del ferrocarril. No era gaire bona actriu, però és igual. Els camins en la construcció dels mites són divins i inescrutables. I cars. Quina llàstima que aquelles grans superproduccions hagin desaparegut. Ara tenim herois. Abans teníem déus i deesses que en la fam de la ment i del cor ens alimentaven.
