Rory Gallagher

L’Esteve, el meu barber de la Cerdanya, em descobreix un músic que no coneixia, a les meves provectes edats. Mai és tard per aprendre, però em sento sorprès, i una mica frustrat, per la meva fonda ignorància. Els barbers saben una mica de tot, i d’alguns assumptes concrets, en saben molt. Un increïble i interminable solo de guitarra sona de fons i em transporta. És de les millors interpretacions que mai he sentit i en desconec l’autor. Es tracta, m’instrueix l’Esteve, de Rory Gallagher, un irlandès lliurat a vicis diversos, sobretot a l’alcohol, com a bon irlandès, esclar, que va morir molt jove, el 1995, als 47 anys. I el disc, l’Irish Tour’74. Ras i curt, impressionant. Un crític de l’època ressalta la seva “originalitat”. Quan agafa la guitarra, aquell home grenyut, vestit de manera humil, amb texans i samarreta, i molt poc donat a volar –la qual cosa va perjudicar-lo en la seva carrera per ser més conegut en aquella època en què les xarxes eren analògiques (bé, va perjudicar-lo o no)–, quan s’arrapa a l’instrument, en el decurs de les seves improvisacions arriba tan lluny com cap altre, es descobreix a si mateix, i hi transporta els altres, en cotes que altrament no hauria imaginat. Aquesta via en què la genialitat s’expressa té moltes arestes i cal ser valent per endinsar-t’hi sense complexos. El crític el compara amb Eric Clapton, en qüestions de tècnica probablement els millors dits de la història. “Clapton is God”, diuen les parets de la Gran Bretanya. Precisament per la pulcritud que atresora, Clapton no penetrarà mai en els racons esbarzerats per on pul·lula, tan tranquil·lament, Gallagher, capaç de revelar-nos instants del tot impredictibles, espurnes de bellesa pura que no tenen preu. I aquesta és l’originalitat, si hem d’usar aquest concepte, que més m’interessa. Agafar una tradició i impulsar-la més enllà, ni que sigui embrutint-te. Com feia Shakespeare amb els seus sonets i les seves obres. Ser original per se no té cap gràcia i sí facilitat. L’originalitat ha de ser una conseqüència natural de l’acte creatiu, no un principi o una finalitat o un desig d’identitat. Ja hem hagut de suportar prou estafes artístiques. Rory Gallagher, sent ell mateix, va ser tots alhora, i en els ritmes comuns de blues, r&b i rock. Per ser gran, has de saber ser petit. Un periodista va preguntar una vegada a Jimi Hendrix què se sentia al ser el millor guitarrista del món. I va respondre: “No ho sé, pregunta-ho al Rory Gallagher.”