25 anys

Tal dia com avui, fa vint-i-cinc anys, vaig publicar el meu primer article en aquesta contraportada de SEGRE. 25 anys es diu ràpid. És la meitat de la meva vida. O tota la meva vida adulta. Són 1.300 dimarts, 1.300 articles. Si considerem, posats a fer números absurds, que cada article ocuparia dues pàgines en un llibre estàndard, serien 2.600 pàgines. Podria aplegar una biblioteca formada per uns deu volums. Me’n faig creus. Massa paraules.

En aquest espai, el que més voldria valorar, arribat a aquestes altures, és la llibertat absoluta, radical, que el diari m’ha regalat des del primer dia. No siguem ingenus. Ho veiem cada dia en tots els mitjans de comunicació escrits, per molt d’esquerres que siguin. Les dretes ja ho trobem normal. Malgrat que sempre he procurat ser respectuós, de vegades he travessat algunes línies vermelles, perquè considero que fer-ho de tant en tant és l’obligació moral de qui té una tribuna pública, i per part de la direcció, de les persones que van triar-me en el seu moment per ser-hi, Juan Cal i Santiago Costa, i ara amb Anna Sàez, mai he rebut cap mena de censura, cap crítica, a pesar que podíem no compartir gustos polítics o estètics. Això sí que és llibertat d’opinió. Amb fets, i no de boca. Com també m’he sentit recolzat quan arriben els insults o els inquisidors, sobretot quan he furgat algunes nafres institucionals i religioses.

Quan escrius, has d’observar un decàleg del que no vols fer o expressar. La resta és camp per córrer, a favor o contra tot i tothom, més aviat a favor, perquè, al capdavall, pesa més allò que has elogiat que allò que has embrutit, ni que valgués la pena baixar al fang. I aleshores, amb els anys, sents el silenci còmplice de qui et segueix, trencat quan em moc per la província. Tu ets el del diari, em confirmen. M’encanten els teus textos, quin castellà més meravellós!, va dir-me una vegada una senyora. No, tu no ets Txema Martínez, va aclarir-me un subscriptor vehement a la barra d’un cèntric bar de la ciutat. Molt bé com escrius, el dia que t’entengui ja serà l’hòstia, em reclamen més sovint del que desitjaria.

Gràcies, SEGRE. Gràcies, lectores i lectors que llegiu. Les hem passat verdes i madures i, malgrat tot, encara som aquí. Encara encetem cada matí amb la il·lusió que trobarem, entre les cendres, una mica de veritat, una mica de bellesa.