Mare boira
Fidel com el meu esperit, deia Màrius Torres. Fidel torna, cada any, la nostra boira, que funciona igual que la infància llunyana. D’una banda, és allà, rere un teló que cap fenomen pot llevar, un vel darrere el qual descansa impertèrrita una realitat concreta, exacta com la vulguem recordar, però no podem accedir-hi, tan sols intuir-la. I de l’altra la densitat fumada, com de paret oberta a les flames, ens obliga a recloure’ns, a cabdellar-nos en nosaltres mateixos, i en aquest recer d’oblit també s’ajoca la infància, més encara en aquestes dates en què la bromallada ve a subratllar-les amb les seves lleganyes enganxifoses en la mirada.
La boira simbolitza la indeterminació, la fusió dels elements aire i aigua, l’obscuriment necessari entre cada aspecte delimitat i cada fase concreta de l’evolució, escriu Juan Eduardo Cirlot.
Ella, en realitat, s’estireganya. Talment una manta feta de milions de fils. O dels corrents de l’aigua que se solidifica a les escletxes de l’aire, als plecs del cervell i dels pulmons.
La boira de París i Londres, la seva fama febril, empal·lideixen i s’enretiren, capcotes, davant la majestuositat de la de la plana ponentina, que s’allargassa com un malalt en el seu darrer llit i tot ho encomana.
Per a Xuan Bello, és la imatge més pura del misteri i ens recorda els seus orígens, en un poema gal·lès del segle VI atribuït a Merlí, el mag de la cort del rei Artús: “Vine a mi, gran dama dels llacs. Vine a mi, gran dama del mar. Vine a mi, gran dama dels cims.” “Més poderosa que la mar gebrada. Més poderosa encara que el tro i el dia.” “Germana de la lluna, el bedoll i la llúdriga, vine a mi.” “Vine i ajuda’m a tenir en els meus braços aquella que estimo.” Bello també recorda la boira de Dickens: “La boira, inundant-ho tot, amb meticuloses petjades de gat, conferia als éssers vivents i no vivents una aparença visible i invisible, i ningú ni res no era ni l’una cosa ni l’altra (...) com si els espectres s’apleguessin en una sola veu invocant l’amargor del passat i del futur.” Parafrasejant Ortega y Gasset, el primer que el visitant veu del Món Lleida és precisament allò que no es veu. I potser és ella la que ens contempla, fugaços habitants de la seva pròpia melangia. Ella perdura, s’aquieta, mentre nosaltres passem, Segre avall, fins a aiguabarrejar-nos en res.
