Flocs

No recordo la neu”, vaig escriure fa molts anys. Com pot no recordar-se, penso ara. La neu és sempre memorable, perenne, i pot desfer-se però no en la memòria. Passa, quan es fon, a ser una idea, una sensació, un present per al present, i sobre el seu gruix podràs caminar quan et vagui.

La memòria de la blanca neu és negra. Ho diuen els poetes. Andrade, Jaume Pont, Montale. No crec que es tracti d’un tema de puresa, sinó més aviat al contrari. La fosca que serva es construeix per la densitat de l’experiència, com un buit que s’ha atapeït.

Perquè la neu en si satura la senzillesa. En la senzillesa, diu Abbas Kiarostami, hi és tot i per tant no hi cap res més. Una frase enigmàtica, i tan sàvia. Ell pot encabir l’univers en un sol pla, un finestral, un arbre, dos ocells, les fulles que es balden. I això és tot, això és el tot: en un quadrat s’enclouen els elements del món, inclòs el temps. En la neu, de tan simple, hi cap tot el temps del món. La memòria negra dins de la pell blanca.

I la llum que tragina, fins a quallar-la. Ken Loach sosté que per veure-hi cal la llum exterior i la llum interior, casar-les, fer que siguin una. Si no, no hi ha manera que els ulls treballin, foradant el paisatge amb la mirada i bolcant-lo a les parets de la caverna del teu cervell, allà on les coses s’il·luminen. Dins de la neu estesa hi trobaràs el doblec d’aquesta intimitat.

Com si no funciona la neu? En realitat, ni blanca ni negra, no tindrà memòria, serà tan sols mirall de la teva, quan la contemples. Escampada en la seva pròpia solemnitat, en l’orgull ajagut amb indolència elegant sobre totes les coses, petites i grans, acull el que li vulguis donar, sense acceptar-ho completament, com guardant-se per a si el que els seus observadors voldrien per a la seva íntima dignitat.

El seu cel llueix esmerilat. Aquest és un adjectiu que vaig llegir en Josep Pla. La seva grisor malalta poleix el terra i els éssers que acotxa.

El cel de la neu és sempre una promesa. Ve d’alguna banda ignota perquè ha d’anar fins a un altre indret recòndit de tu, i mentrestant omple de paraules nobles les pàgines fredes que has desplegat.

Recordaràs la neu. Perquè arriba sense taques ni color ni petjades. Com si tu no haguessis caminat mai.