SEGRE
Palplantat a la riba

Palplantat a la ribaLLUÏSA PLA

Creado:

Actualizado:

Nova tramesa, als pocs mesos d’aparèixer Atresorat silenci, de la Biblioteca Poètica Josep Vallverdú, a Pagès editors, coincidint de ple amb el centenari del prolífic escriptor lleidatà. Segons la prologuista, Àngels Gregori, una mena de comiat i testament vital del poeta.

Jo no diria tant, ni seria tan pessimista al respecte, atenent la longevitat i l’actual ritme de producció extraordinaris del “fill adoptiu” de Balaguer, on resideix des de fa ja més d’una dècada. Estic segur que li queden encara per fer bastants anys i uns quants llibres.

Llibres que, segons afirma ell mateix en un dels poemes inicials del recull, de vegades pren ja només a pessics, i aleshores esdevenen amors perduts. En tant que lector, no em sembla el cas d’aquest, en què tot s’aprofita.

Un amor guanyat, doncs, sobretot quan canta l’amor. L’amor com a recer i il·lusió, l’amor que consola i fa oblidar la mort: “la teva escalfor em fugís / i tot jo em desfaria”.

Perquè un i altra són alhora presents als versos del mestre, que en un moment donat no s’està de qualificar-se de “candidat a la mort”. Com tothom, en definitiva.

La petita mort amb què ensopega mentre va de passeig, al racó d’una vorera, en forma de pardalet caigut del niu, a qui “la mort el ronda, / si fa no fa com al vell que el contempla”. Més val mirar cap una altra banda.

El títol del llibre, Aragalls, que encara no havia desvelat, es revela força adient. La marca que deixen els rius quan ja no hi passa aigua.

L’ancià que nota com cada cop li falta més empenta i eixampla “ribassos a rossec del cabal”, té l’esperança que el dibuix serpentejant a la terra seca sigui visible des de les altures. Al senyor Vallverdú, com jo sempre li havia dit fins no fa gaire, pel respecte a l’antic professor, no li cal patir gens per això.

La petjada del seu pas serà persistent, profunda, indeleble. Mentrestant, esguarda malenconiós al capvespre –l’hora que ara li toca de viure– com el campanar de “l’església del cim, gloriosa d’aram” va empal·lidint el rosa que hi pinta la posta, identificat amb “l’ardidesa de la meva joventut”, fins a substituir el coure pel gris del plom.

S’imposen inevitablement sensacions de desànim, enyorança, aïllament, estranyesa i incomprensió “sobre el món i les seves criatures”, que observa cada dia de més lluny, més aliè: “Palplantat a la riba / faig fila de mirar amb els ulls buidats”.

tracking