En mèrits, qui guanya?

Porto uns dies amb força activitat associativa fora de l’oficina. Actes de temàtica econòmica de la Fundació Horitzons 2050, del Cercle d’Economia, la Trobada al Pirineu, de les Cambres, d’ApLleida o bé de l’Associació que presideixo, la de l’Empresa Familiar de Lleida. En quasi totes aquestes trobades he observat un tret en comú, que el talent en el món de l’empresa no distingeix el gènere. I, precisament per això, encara em costa entendre per què hi ha qui creu que les dones necessiten quotes per arribar a ser on es mereixen. En els darrers anys, la recerca de la igualtat efectiva entre homes i dones ha impulsat mesures com les anomenades “llistes cremallera”, que alternen candidats per sexe. El cas més mediàtic es troba en moltes llistes electorals. L’objectiu és clar: garantir una presència equilibrada. Quan l’accés a determinats llocs ve condicionat per quotes, es corre el risc de desplaçar el focus del mèrit cap a la condició. I això pot acabar generant un dubte injust sobre les persones que hi accedeixen: si hi són per la seva capacitat o bé per complir un criteri preestablert. Aquest dubte, encara que sigui infundat, no ajuda. Però la pregunta que cal fer-se és si aquest mecanisme contribueix realment a la igualtat o si, en alguns casos, pot generar l’efecte contrari. Perquè la igualtat no és només una qüestió de resultats, sinó també de principis. Especialment per a moltes dones altament preparades que han demostrat sobradament la seva vàlua i que no necessiten cap mecanisme corrector per competir en igualtat de condicions. La meritocràcia, entesa com la valoració del talent, l’esforç i la preparació, hauria de ser el principi rector de qualsevol sistema que aspiri a l’excel·lència i a la justícia. Això no significa ignorar desigualtats reals, sinó abordar-les allà on es produeixen. La igualtat efectiva no es construeix només equilibrant percentatges, sinó assegurant que tothom pugui arribar-hi en igualtat de condicions. I això exigeix polítiques profundes, no només correctius formals. I, aquest article, no desitjo que sigui interpretat com una crítica cap a les dones. Considero que és exactament el contrari: és una defensa clara al seu talent i a la seva capacitat. Perquè la igualtat no es pot decretar, s’ha de demostrar. I el talent, quan és real, no és qüestió de quotes, sinó d’oportunitats.