Desconfia dels que no riuen

un bon amic va anar a buscar un dia un instrument, crec recordar que una viola de gamba, que li havia fet un lutier andalús. La viola tenia escolpit un rostre d’una noia molt bonica i el lutier li va preguntar: “què li semblaria si li dic que aquesta noia tan guapa va ser la meva primera amant?” “Ah!, molt bé; és molt emotiu”, va respondre el meu amic. “Doncs no! L’he copiat d’una enciclopèdia!”

Un personatge de Monnier, Monsieur Prudhomme, va dir en veure per primera vegada el mar: “Tanta quantitat d’aigua frega el ridícul.”

Quan li van preguntar a Orwell si hi havia algun llibre que li hagués canviat la vida, va dir que sí, un que li va ensenyar que el te s’ha de prendre sempre sense sucre.

El teatre de la vida té dos cares, la tràgica i la còmica. No es pot ser sempre sublim. On tot és cim, res no té relleu. El Posets ni es veu, al costat de l’Aneto. Montmaneu, al Baix Segre, regna majestuós. Imagina’t com impactaria el Posets al costat de Montmaneu. L’humor no és un element més en l’obra mestra: és una condició indispensable perquè una obra sigui mestra. Un somriure és la distància més curta entre dos persones. No hi ha manifestació artística sublim que obviï aquesta humil ganyota. Sense aquesta base tragicòmica no hi ha manera d’entendre el món. Alguns artistes no resisteixen la temptació de la transcendència, que és un error de pespectiva. Un cec voluntarisme moral els porta a negar la comèdia.

Vicenç Pagès Jordà deia la setmana passada que els escriptors catalans estan de mal humor. En culpava Franco, Felip V, Vicent Ferrer (per votar els Trastàmara) i Martí l’Humà (per no complir la primera exigència d’un rei, que és tenir fills), però deia que, com que no els poden retreure res, busquen responsables més a prop: el jurat que no els premia, el periodista que no els entrevista, l’antòleg que els oblida, la universitat que no els convida, el crític que no els lloa, el llibreter que no els promociona, el polític que no els subvenciona, el lector que no els llegeix. S’equivoquen. La idea que l’humor no té categoria la va rebatre Juli Cèsar de forma imperial. “Desconfia dels que no riuen. No són persones serioses.”