Bomba atòmica

Totes les religions diuen que les altres són falses, i totes tenen raó. Pessoa explica que els déus són feliços. El destí no torça els seus desitjos i, si ho fa, aviat els recompensa amb una vida eterna. No hi ha ombres ni ningú que els posi tristos. I, per si tot això fos poc, a més a més no existeixen. Els vam inventar per despertar els homes.

Totes les religions diuen que les altres són falses i totes tenen raó, inclosa la ciència que és òrfena d’humanisme. “Quan et proposen un repte científic, t’hi llances de cap; les preguntes sobre què se’n farà només te les planteges quan has aconseguit l’èxit tècnic. Així van anar les coses amb la bomba atòmica.” És important recordar aquestes paraules d’Oppenheimer, ara que el tenim als cinemes.

La raó és incapaç d’entendre les raons de la raó. Emmudeix davant el misteri de la mort, no pot fer compatible la seva lògica amb l’esperança, col·lapsa amb l’eternitat, paraula eixordadora. Una mica de filosofia t’allunya de l’espiritualitat i molta t’hi fa tornar.

No l’entenem, però entenem que no l’entenguem. Quan Darwin llegia una novel·la que no tenia un final feliç la llançava al foc. Després de veure tants triomfs dels forts sobre els dèbils, tants afanys de supervivència tard o d’hora tots fracassats, creia que tenia dret a esperar que almenys la ficció acabés bé.

Això és l’espiritualitat: una ficció amb final feliç. Existeix perquè la vida no es pot viure lluny d’allò que hem de perdonar i no podem. Pel mateix motiu existeix la música: per redimir-nos de les matemàtiques que no sabem, dels idiomes que no parlem, de l’espiritualitat que busquem i no trobem.

La raó té raó quan nega l’esperança, però s’equivoca. No es pot ser sempre feliç, però sí que es pot ser moltes vegades molt feliç. Els últims anys d’una vida són molt importants, igual que el final d’una novel·la.

Aspirem a ser bons poemes, d’aquells que tenen versos que s’exhalen com si fossin perfums i fan venir ganes de viure. La nit en què la por t’atrapa també té estrelles i la lluna. Tot va al cor i, passades unes dècades, es torna serenitat, però sabem que no hi ha profunditat sense abisme.

Per això els nadons criden en néixer i els moribunds ofereixen la mà a una cosa que només ells poden atrapar.