Pobra mort

Li pregunten a Hemingway què ha de fer algú que vol ser escriptor i respon: “En primer lloc, haurà de penjar-se quan descobreixi que escriure bé és impossible; immediatament després, algú el despenjarà sense cap misericòrdia i, a partir d’aquí, haurà d’esforçar-se per escriure el millor que pugui la resta de la seva vida. D’aquesta manera almenys tindrà la història de l’intent de suïcidi per començar.” La creació és un misteri que no entenem. Relaciona regions desconnectades de la ment. Els aqüeductes caminen des que Klee els posa sabates; Beethoven fa la seva millor música completament sord; passa un tricicle i Picasso hi veu un toro. No sabem què és la creació, i esperem que mai no ho descobrim. George Steiner deia que “el més gran dels crítics és minúscul al costat d’un creador; un paràsit en la cabellera del lleó”. Una frase insuportable per a la vanitat acadèmica, que no la podia contestar perquè la deia el crític més gran. Steiner es feia preguntes: Com pot un home torturar al matí i cantar Schubert a la nit? Per què la filosofia no ha pogut evitar el sadisme? Per què les humanitats han sucumbit a la seducció esgarrifosa del lema La barbarie plutôt que l’ennui (la barbàrie abans que el tedi) que en mala hora va pronunciar Théophile Gautier? Com pots emocionar-te amb els plors de Cordèlia a El rei Lear i que algú plori al carrer i ni tan sols el sentis? I les contestava: “No sento els plors del carrer, sento els de Cordèlia. En aquest sentit la meva vida ha estat un fracàs.” Ho deia un jueu que va sobreviure 90 anys, i mullant-se, i donant la cara, en ple segle XX. Steiner defensava l’aprenentatge a través de la memòria, que és immortal. Quan ell, i els seus alumnes, i els alumnes dels seus alumnes, aprenien un poema de memòria, la mort arribava amb un instant de retard. Tot el que s’havia après –tot el que s’havia viscut– no s’ho podia emportar. Ignorem què és la creació però sabem que té a veure amb la tradició, que és la condició indispensable de la llibertat perquè no es pot elegir res des del buit. La tradició és com els pares, que no volen des del fons de les seves ànimes de difunts que tornem a ells, sinó que els continuem a través dels nostres fills. Pobra mort. Fa pena. Per explicar-se a ella mateixa no té cap més remei que explicar la vida.