Les tenen totes

el nostre peu, que mai no es detura, recte camina cap a la freda tomba. No ho dic jo. Ho diu Horaci. I així és, però tenim seixanta anys i no ens importaria viure’n seixanta més, i quan en tinguem setanta ens agradaria allargar-los durant tota l’eternitat tenint clar que l’última cosa que hem de fer és viure la vida com un mort. Tot això no passarà, afortunadament. Ser etern: aquesta és la cruel condemna que pateix Déu! Tornen a viure dins nostre els records quan la terra està resseca i necessita una pluja que és com una flor que brota a la tardor. Recordar és morir més ràpid, però també l’única manera de viure com un viu. Juguem a imaginar que som qui no som, nosaltres que no sabem qui som. Ho devem tot a l’atzar. L’amor de les nostres vides va seure a l’autobús al nostre costat un dia que no vam sortir de casa. La ciutat sempre és la mateixa. La vida que hem perdut aquí l’hem destruït a tota la terra, i no serveix de res agafar el cotxe i fer carretera. L’única sortida d’emergència és la que portem a dins. Travessem miracles a cegues, sense adonar-nos que el naixement d’una orquídia en un marge és conseqüència de la interrelació de milers de galàxies. L’ànima és l’eco al cel de les nostres alegries. És com un gos xop de sol que al sacsejar-se escampa arreu les seves ones grogues. Busquem en l’art una cosa que sigui a la vegada pertorbadora i relaxant. Una veritat extreta de les aigües del no-res, regalimant de llum, que ens permeti llençar al foc els maldecaps i dedicar-nos a avorrir-nos alegrement. Mai no hem estat més a prop del nostre difunt pare que quan escoltem una simfonia o veiem un quadre que ens emociona. Siguin del que siguin. Cal abominar el cinisme, aquella pantalla amb què els joves oculten la ignorància i els vells, els pecats. Passat i present perviuen en l’emoció i la llum. Els ulls de les persones que estimem cremen en els nostres perquè no vivim en el temps. Ningú no viu en el temps. Les conviccions profundes es contagien en silenci. La vida mai no serà un paradís, però tampoc cal que sigui una imitació ridícula de l’infern. Quan collim una margarida ens apareix la mort dels nostres difunts i ens diu a cau d’orella: no les necessiten. Les tenen totes.