Estimar és una obra d’art

Quan arribarem al cel ens sorprendran tres coses. Una, no veure-hi persones que hauríem esperat trobar-nos allí; dos, veure-hi persones que mai hauríem imaginat que ens trobaríem allí; i tres, veure’ns a nosaltres allí. Tres sorpreses inútils igual que la pluja que entra a la mar: com si algú pogués escapar de les llums i les ombres que projecten els estats de les nostres ànimes! Si fugim del que temem de seguida ens adonarem que no hem fet res més que agafar una drecera per trobar-nos-ho més aviat. Les arrels s’enfonsen cap a la profunditat de la Terra i en realitat s’eleven cap al cel; nosaltres alcem els ulls cap als núvols i els ocells i en realitat viatgem endins. On no hi ha abisme no hi ha fondària. Només l’oblit de la culpa ens pot rescatar del purgatori interior. Si algú et diu que a la vida has d’optar per ser ruc o ser cabró, ell ja ho ha fet. Per les dos coses. El mal, a la ficció, és fascinant, i el bé és avorrit; el mal, a la realitat, és avorrit, i el bé és fascinant. Ja ens va dir Camarón que la puresa no la pot perdre mai qui la duu a dins de veritat. El que ja s’ha guanyat, el que és imperdible, ho reconquesta ella sola a pols. Hi ha, per tant, una veritat salvífica. Només l’has d’alliberar. Ho agrairà tant, la teva ànima, consternada i confusa durant tant de temps d’abandó! La innocència és una superioritat, i resplendeix intocable per recordar-nos precisament que ja no som tan purs. És justament perquè no som tan purs que esculpim. Que tallem la pedra buscant la fórmula exacta que ens defineixi. Una escletxa de puresa originària. Quan als moments de lucidesa hi afegim una felicitat fugaç hem atrapat la perfecció, però dura molt poc perquè de seguida torna a faltar la lucidesa o la felicitat o les dos coses a la vegada, que és el que passa sovint. La majoria de suïcidis són un tret a l’ànima. El moment més fosc de la nit es produeix just abans de fer-se de dia. Els últims anys d’una vida són importants com les últimes escenes d’una pel·lícula, les últimes pàgines d’una novel·la, els últims acords –estremidors? triomfants?– d’una simfonia. No es pot ser sempre feliç, però es pot ser moltes vegades molt feliç. L’amor no és un consol. És llum. Estimar és una obra d’art.