Tinc enveja de mi

Entre matins i capvespres rojos, entre paisatges tardorals i viatges curiosos, tots ens hem aturat una vegada davant l’estranya pregunta de l’amor. Avui no ho recordem. Estem tristos (és dur, acceptar l’oblit) i ens fem pena. Ni tan sols sé on vius, si treballes, com es diu la teva parella. L’amor és una decisió. No és calcular: és sucumbir. Hi ha molta bellesa en qui sap rendir-se. Hem comprovat durant un munt d’anys que hi ha massa lleis perquè no sabem obeir lliurement. Ignorem que la culminació de la llibertat és entregar-la. Ens importa més creure’ns lliures que ser-ho. La companyia dels vius és poc fiable perquè no hi són quan més els necessites; els morts estimats, en canvi, no t’abandonen mai. Ni déus ni amos, deien els anarquistes. D’amos no en volem, però mai renunciaríem als déus, que són els nostres millors amics imaginaris. ¿Com es pot no creure-hi si existeixen la música de Mozart i els sonets de Shakespeare? Negar-se a admirar és el que distingeix la bèstia. Després de molts anys el primer que fem cada dia quan ens despertem és alegrar-nos d’estar vius, i cada matí ens proposem fer audible la nostra veu, ni que només sigui un instant, en el silenci de l’eternitat, i si poguéssim escollir la nostra edat ens quedaríem exactament amb la que ara tenim: 61 anys, 5 mesos, 21 dies, 7 hores, 6 minuts i 18 segons (ara 19, ara 20, ara 21). De seguida establim rutines que ajuden a combatre els embats de la melancolia abans no agafem la via solitària que algun dia tots recorrerem. L’elegància no és incompatible amb res i la vida seguirà sent una benedicció quan nosaltres ja no puguem beneir-la. Déu camina com un somnàmbul i no hi ha manera de despertar-lo, però hi haurà un dia que ho farem i en aquest moment serem un bloc de temps, com si el món quedés quiet i traspués geometria. La vida té sentit quan tens l’aspiració de no renunciar a res encara que no aconsegueixis res. De totes les coses visibles i invisibles només creiem en l’amor, que és increïble. Encara em colpeja el silenci d’una nit llunyana al teu carrer. Hi ha tant de tu al meu interior que quan estic amb mi sempre m’acompanyes, junts els dos en la meva memòria sola. Tinc enveja de mi quan m’estimaves.