I tu, vell cor meu, no aprens?

ENS AGRADA fer llistes. Favors que devem: 45. Persones que ens estimen: 17. Persones que estimem: 112. De l’única llista que estem segurs és de l’última, però tenim la certesa que hi ha moltes persones que ens fan el món més agradable, i no totes estan vives. Més que ser-ne actors principals o secundaris, del Gran Teatre del Món ens agrada ser-ne espectadors que aplaudeixen o xiulen. Aquest deu ser el paper de Déu, que acostuma a mirar cap a una altra banda, i per tant també xiula, però per dissimular. Hauríem pogut fer-lo més feliç, però l’hem abandonat i està més sol que abans de crear el món. I a més a més no existeix. Al Judici Final només es pesaran llàgrimes. Tota la història de l’art és un intent d’apropament al Cel. Hem de posseir prou música a dins per no desaparèixer mai. Comencem parlant de l’amor i acabem parlant de la mort. Sembla que no hi hagi cap altra conversa, i potser no n’hi ha, i tot són monòlegs, i les paraules xoquen com pots de cuina. Entre el començament i el final hi ha anys de recol·lecció i alegria que estan plens de misteri, com una vall rodejada d’altes muntanyes sota un cel sense núvols que dia i nit contempla la terra amb serenitat. L’alosa canta a l’alba entre gotes d’or en raïms encara verds i anuncia la il·lusió del dia que comença mentre sonen a la ràdio notícies terribles i prossegueixen a les seves òrbites els planetes. A això en diem innocència. Darrere de qualsevol vers hi ha un nen amb les ales ferides. Tots els besos que hem fet o ens han fet que valen la pena estan agermanats amb el nostre primer bes. Preguntem: i tu, vell cor meu, no aprens? Si volem canviar de tema posem un punt i a part, però ai!: la vida no és tan senzilla com l’art! Tots els nostres instants de llum ho són de felicitat. Quan hi ha claredat al nostre esperit, fa bon temps. Aquests últims dies de tardor, tan freds, ens regalen cels d’un blau prodigiós que no semblen d’aquest món i aires transparents que ho enlluernen tot com si fos acabat de crear, i nosaltres beneïm la vida perquè no ens ha donat penes que no mereixem, i quan arribi l’últim viatge y esté al partir la nave que nunca ha de tornar proclamarem: “No em deus res, Vida. Estem en paus”.