Només l’univers
La vida pot ser estremidora com la quietud esbalaïdora que es va estendre a l’aigua després d’enfonsar-se el Titanic. Una mar calma com unes estovalles parades per a una festa de déus embogits. És per combatre aquestes coses que adorem l’extravagància. Amb una persona massa sensata és impossible tenir-hi una conversa interessant. Que la vellesa truca a la porta? Que vingui més tard. No tenim cap intenció d’obrir-la, i si vol entrar haurà de tirar la porta a terra. Tenim una memòria magnífica: els mals moments els oblidem a l’instant, i les inquietuds que ens han angoixat s’han perdut per sempre com el pas d’Aníbal pels Alps. El 22 de febrer de 1962, un capellà va administrar l’extremaunció a Julio Camba, que no recordava el Pare Nostre, ni el Déu vos salvi Maria, però sí el Cuatro esquinitas tiene mi cama, cuatro angelitos guardan mi alma. “Serveix?”, va preguntar al mossèn el pobre Camba, divertit fins a l’últim alè. El sentit de l’humor és l’aristocràcia de la intel·ligència. Només presumeix de moderació qui s’avergonyeix de la seva opinió, com si només fos vàlida en dosis moderades. En dosis moderades fins i tot el verí és bo. Les coses admirables valen més com més n’hi ha. Llegeixo en un estudi que el nivell màxim d’intel·ligència es dona als 22 anys i que a partir dels 27 comença a disminuir, però es pot seguir aprenent fins als 65. Si això és cert, a mi em queden 3 anys i 33 setmanes per seguir aprenent. Respiro agraït. Quants paisatges, quants amors, quants miracles caben en les 31.824 hores de 3 anys i 33 setmanes! I després l’atzar, sempre tan generós, em regalarà desitjos guardats en capses de llapis, solars buits que somien finestres altes, records d’una vida que passa veloç quan aprenem que el pa de seguida es posa dur. Viure és com llegir: has de trobar la velocitat adequada. Massa a poc a poc, no entens res; massa ràpid, tampoc. Cal trobar un ritme reposat, aristotèlic, humorísticament aristocràtic. El món no és un planeta. És la història de la humanitat, a partir de la qual adquireix la qualitat d’ofrena. Ningú no ens pot privar de sentir-nos com Adam el primer dia del paradís. Ens diem: “No tenim res, a excepció de tot el que estimem i l’univers.”
