SEGRE

Creado:

Actualizado:

Ahir m’assabentava a través de l’Agència Catalana de Notícies del que s’ha qualificat de “troballa excepcional” –i no puc estar-hi més d’acord–. Un rotlle de pel·lícula abandonat en un camí del Ripollès en la retirada republicana. A la bobina que ha estat 85 anys oblidada en un bosc s’hi llegeix “Pathé Baby”, la marca que el 1922 va permetre fer cinema casolà. Encara no se sap si a la cinta s’hi conserven imatges, ni si es tracta d’una pel·lícula casolana que explica la història anònima d’una família que va haver de fugir després de la guerra o bé és un film comercial destinat a entretenir els soldats al front. Tècniques de la Filmoteca de Catalunya hi estan treballant, però ja ens hem muntat tots la pel·lícula. Hem fet el viatge en el temps i en una platja remota hem trobat l’ampolla amb missatge que han arrossegat les ones fins al segle XXI. Sense aquesta dimensió històrica, però amb la mateixa emoció vam descobrir fa uns mesos una càmera fotogràfica a casa dels pares que tenia un rodet a dins a mig disparar. El darrer clic s’havia fet un dia inconcret de 1988 o 1989. L’objecte tenia una història modesta, que ens permetia acotar el temps. Aquella càmera l’havia guanyat la meua germana en un concurs del tebeo. Un concurs d’acudits blancs, naïfs, commovedorament infantils. Era, per tant, la seua càmera. Costa tenir coses pròpies quan ets la petita. Ella recordava haver-se-la emportat un dia a la platja, però no tenia ni la més remota idea de si aquella excursió de diumenge havia quedat encapsulada una trentena d’anys després. Érem conscients que aquell rodet potser s’havia velat. I només amb la construcció d’aquesta frase ens adonàvem que allò s’assemblava molt a un fòssil del segle XX. Vam portar-lo a revelar advertint que tant era la qualitat, que si us plau ens fessin còpies de totes les fotos, per més fosques, clares o virolades que sortissin. Va ser un matí llarg. Admeto que encara que digués que tant era si no sortia res l’excitació era tan gran que no em permetria esmorteir la previsible decepció. I, per fi, la recompensa. Unes imatges de colors irreals amb una colla de preadolescents que ara tenen quaranta molts anys. Vam mirar als ulls el passat i ens vam sentir com Zenó atrapant la tortuga.

tracking