Com el Far West no hi ha res
Fins al 10 de juny es pot veure a l’Arxiu Històric de Lleida l’exposició Hollywood a Catalunya i Western a les nostres fronteres. I em desperto sota un cel sorollosament blau. Irreal. Un matoll rodola solitari pels carrers costeruts del poble. El vent ha convertit l’esquelet d’un arbust ressec en una botja que vagarà pels carrers com una ànima en pena fins que les cases de la part baixa la deturin. Quan bufa el cerç roden molts matolls i cada vegada seran més grossos. Creixeran com insòlites boles de neu de secà. La ment et juga una mala passada i veus John Wayne caminant a ritme pausat. Amb la serena determinació de qui ja ha trobat destinatari per a la bala que li crema al tambor del revòlver. El vent de l’oest et trasllada a un western. Massa temptador per no aprofitar-ho. Els germans Balcázar i Ignacio F. Iquino, productors cinematogràfics, van posar el Baix Segre i el Baix Cinca en cerca i captura i van convertir els voltants de Fraga en un immens plató d’spaghetti western. Entre 1965 i 1972 a l’hotel Casanova es feien llargues cues de gent que volia treballar d’extra en alguna de la seixantena de pel·lícules que s’hi van rodar. Colrats pel sol de fer de pagesos, tenien més possibilitats de fer d’indi o de mexicà que de cowboy, però tant era. Sortir en una pel·lícula de l’oeste, com se’ls deia llavors, ja tenia el seu què. Però és que a sobre et pagaven 200 pessetes al dia. Molts diners per l’època. Els especialistes, una mica més. Tot estava estipulat, segons recull Salvador Giné, que va parlar amb uns quants testimonis per escriure un reportatge. Una baralla es pagava a 150 pessetes, una caiguda d’un cavall al galop, 1.500. Cap dels títols va aportar gran cosa al setè art: Un dólar de fuego, ¡Viva Carrancho!, Pistoleros de Arizona, Los fabulosos de Trinidad.. Sèrie B rodada al barranc de les Bales. El topònim no tenia res a veure amb el setè de cavalleria. Abans de la guerra se’l coneixia com el barranc de Matacanyes. Però hi va ploure massa plom i, malauradament, allò no era attrezzo. Aquelles bales havien matat gent de veritat. Nois que no tornarien a casa i serien enterrats en un voral sense més cerimònia que la por i la ràbia dels companys que deixen, amb els cadàvers, la seua joventut.
