Més passos cap a la igualtat real

El passat 29 de juliol, el Govern de progrés d’Espanya feia un pas més en igualtat, conciliació i assoliment de drets per a la ciutadania. Amb l’acord de govern per ampliar els permisos per naixement i cures dels fills s’assoleix un avenç tant just com necessari.

La mesura suposa l’ampliació dels permisos a 19 setmanes per progenitor, intransferibles, i el reconeixement de 32 setmanes per a famílies monoparentals –el 81% d’elles encapçalades per dones.

No és només una qüestió de números; és una decisió política que reconeix el dret de tots els nens i nenes a ser cuidats en igualtat, sense importar el model familiar en el qual neixen.

Tradicionalment, la càrrega de la cura la porten, de forma majoritària, les dones. Les estadístiques ho posen de manifest: 6 de cada 10 dones renuncien a la seva carrera professional o redueixen la seva jornada per a fer-se càrrec dels fills o filles. Això implica menys salari, menys cotització i, per tant, pensions més baixes. Tot perquè el sistema ha funcionat durant dècades sota un model que considera la maternitat com un projecte exclusivament personal, en lloc d’una qüestió col·lectiva i d’Estat. Amb l’ampliació d’aquests permisos, inclosos els nous de dues setmanes retribuïdes fins que el menor compleixi 8 anys, el Govern demostra el seu compromís per a corregir aquesta bretxa. I ho fa amb una decisió important: el cost no l’assumeixen les empreses, sinó la Seguretat Social.

Però no n’hi ha prou amb legislar. La cultura empresarial i social ha de canviar. És necessari que les empreses entenguin que el rol de “treballador-cuidador” no és exclusiu de les dones. Que els homes també deuen i han de poder cuidar. Només així deixarem de veure com les excedències i reduccions de jornada continuen sent opcions femenines gairebé en exclusiva.

La corresponsabilitat no pot continuar sent una aspiració teòrica. És una urgència. Perquè hi hagi natalitat, perquè hi hagi igualtat real, perquè les dones no continuïn pagant el preu de cuidar soles.

S’ha de continuar treballant per a canviar el contracte social vigent perquè relega les cures a l’àmbit privat, invisibilitzat i no remunerat. Aquest pas legal que hem fet des del Govern en matèria de permisos és important, sí. I per a ser efectiu ha d’anar acompanyat d’un canvi estructural, cultural i econòmic que converteixi la conciliació en un dret real i compartit. Un canvi en el qual ens hem d’implicar totes i tots: Societat, agents econòmics i governs. Les cures han de ser una tasca de tota la societat. Un canvi de paradigma que no només influeix en un equilibri en el present, sinó també en com els nostres fills i filles percebran el món i assolir, així, una societat realment igualitària.