Joves i treballadors: reivindicació urgent

En els darrers anys, el discurs dominant sobre la joventut ha estat fortament condicionat per una visió idealitzada i sovint irreal de l’emprenedoria. Les xarxes socials i determinats espais de formació han impulsat amb insistència una narrativa en què l’objectiu vital sembla ser acumular riquesa en temps rècord.

S’hi proclamen eslògans com “converteix-te en milionari abans dels 30”, i s’hi exalça una versió estètica de l’èxit basada en cotxes d’alta gamma, viatges de luxe i una suposada llibertat financera desvinculada de qualsevol col·lectivitat. Aquest relat, que omet deliberadament les desigualtats de partida, les condicions materials i les estructures socials que determinen les trajectòries vitals, ha contribuït a invisibilitzar una part essencial de la joventut: els joves treballadors i treballadores. Aquells que, sovint en silenci, s’aixequen cada matí per desenvolupar una activitat productiva que contribueix directament a la sostenibilitat i al funcionament de la nostra societat. Sense entrar a valorar aquí les implicacions ètiques i socials d’aquesta cultura de l’emprenedurisme exprés –marcada per l’individualisme, el classisme i una forma de capitalisme agressiva i excloent–, volem fer una crida a reconèixer i dignificar l’altra cara del jovent: la dels joves assalariats, aprenents, autònoms i treballadors per compte d’altri que, amb esforç, responsabilitat i perseverança, construeixen dia rere dia el teixit econòmic i humà de Catalunya. Aquests joves no aspiren a fer-se rics d’un dia per l’altre, sinó a tenir una vida digna. No pretenen triomfar segons estàndards imposats per influenciadors de xarxes o gurús de l’èxit, sinó mantenir-se fidels als valors de l’honestedat, el compromís i la responsabilitat. I no per això són menys ambiciosos: la seva ambició és construir un futur estable per a ells i per a les seves comunitats, des de la consciència que el treball és –i ha de ser– un espai de dignitat, creixement i justícia social. Parlem de joves que estudien i treballen alhora. De joves que han triat l’FP com a via de realització. De joves que sostenen les cures, l’agricultura, la logística, l’atenció domiciliària, la indústria o el comerç de proximitat. Parlem, en definitiva, d’una joventut real, diversa i sovint silenciada, que no apareix als anuncis però que fa funcionar Lleida, Catalunya i el país sencer.

És urgent que les institucions, les polítiques públiques i el discurs mediàtic incorporin aquesta realitat amb orgull i responsabilitat. Cal crear espais de representació i escolta per a aquests joves, garantir condicions laborals justes, promoure l’estabilitat i l’accés a l’habitatge, i posar fi a l’estigmatització de qui treballa com a cambrer, operari o auxiliar. No hi ha cap feina indigna, el que és indigne és no reconèixer el valor social del treball.