Microtalls elèctrics i desigualtat territorial

Els microtalls elèctrics s’han convertit en una molèstia persistent en nombroses comarques de Ponent i del Pirineu. A l’Urgell, però també a la Noguera, les Garrigues, la Segarra, el Pla d’Urgell o el Pallars, veïns, empreses i institucions denuncien des de fa temps una situació sense resposta: talls breus però repetits en el subministrament que alteren el dia a dia de milers de persones.

Aparentment, un tall de pocs segons pot semblar menor. Però qui els pateix sap que les conseqüències són greus: ordinadors que es reinicien, pèrdua de dades, electrodomèstics malmesos, produccions industrials aturades, sistemes de reg bloquejats, TPV dels comerços fora de servei i connectivitat digital interrompuda. El resultat és una suma de petites crisis amb un cost real per a famílies, negocis i ajuntaments.

Aquesta situació s’arrossega des de fa anys. El que abans era una excepció, avui és gairebé rutina. Els microtalls són el símptoma d’una xarxa elèctrica obsoleta i insuficient, especialment a les zones rurals. Línies antigues, manca d’inversió i d’un manteniment adequat alimenten la sensació que hi ha territoris de primera i de segona. No parlem de luxe, sinó d’un dret bàsic: disposar d’un subministrament estable i de qualitat. En ple segle XXI, és inconcebible que comarques senceres quedin privades d’aquest servei. A més, estem parlant de territoris productius, amb empreses agroalimentàries, cooperatives, comerços i serveis que sostenen una part clau de l’economia del país. El dany no és només material. Quan una família veu com se li fa malbé la nevera, quan un empresari ha de parar la producció o una escola es queda sense llum, el missatge implícit és: “el teu poble no importa tant com altres”. Aquest sentiment d’abandonament acumula frustració i desafecció.

Alhora, a aquestes comarques se’ls exigeix retenir talent i apostar per la innovació. Però, com fer-ho sense un servei elèctric digne? El desequilibri territorial no es resol amb discursos, sinó amb inversions i polítiques valentes que assegurin que viure en un poble no signifiqui renunciar a drets fonamentals.

Davant d’això, diversos ajuntaments han començat a actuar. A l’Urgell, la qüestió l’hem portat al Consell d’Alcaldies per impulsar una resposta conjunta. Només amb una veu unitària es pot pressionar la companyia elèctrica i el Departament d’Empresa i Treball. Les mesures inclouen una carta institucional, la sol·licitud de reunió urgent i mocions municipals per reforçar la demanda. Aquest moviment no hauria de quedar-se en una sola comarca. El problema afecta moltes zones de Lleida i de Catalunya. Cal un front comú que posi el tema al centre de l’agenda política i mediàtica.

El debat té, a més, una dimensió vinculada a la transició energètica. Parlem d’autoconsum, plaques solars i comunitats energètiques. Però, com avançar-hi si la xarxa bàsica falla constantment? La transició energètica ha de ser justa i inclusiva, i això comença garantint un subministrament estable arreu. El que es reclama no és un privilegi, sinó dignitat i igualtat. No hi ha ciutadans de primera i de segona. Les institucions han de reaccionar i les companyies han de complir amb les seves obligacions.

El missatge és clar: la ciutadania exigeix un subministrament estable, serveis fiables i igualtat d’oportunitats. I ho vol ara, no d’aquí a deu anys. El futur de molts municipis depèn, en gran part, d’això: tenir llum quan premem l’interruptor.