Consens i mapa de solidaritat

Hi ha paraules que, amb el pas del temps, es desgasten. Solidaritat n’és una. L’hem utilitzada sovint, però només adquireix sentit real quan va acompanyada de polítiques públiques valentes, planificades i compartides. A Lleida fa massa anys que convivim amb una realitat persistent: el sensellarisme, l’infrahabitatge, la sobreocupació i els itineraris d’exclusió no són episodis puntuals, sinó una ferida estructural de ciutat. I les ferides estructurals no es resolen amb pedaços d’emergència.

Durant dècades, una part molt important dels recursos socials s’ha concentrat al Centre Històric. No perquè fos la millor opció, sinó perquè ha estat l’espai on tot ha anat a parar. El resultat és conegut: un barri sobrecarregat de serveis, un veïnat esgotat i persones vulnerables atrapades en entorns que sovint dificulten els processos d’autonomia. Si volem una Lleida cohesionada, hem d’assumir que la justícia social també és justícia territorial.

El gran problema és que en aquest tema que mai no hem disposat d’una estratègia compartida i planificada. Aquesta manca de visió global alimenta pors, rumors i tensions entre barris. No és només una reacció veïnal: és el símptoma d’un model explicat a trossos, sense relat compartit ni corresponsabilitat. I aquí la política ha de fer autocrítica. Nosaltres l’hem feta.

Per això afirmem amb claredat que la proposta actual del govern municipal —tant per la seva ubicació com per la manera com s’ha definit i pel seu cost, que supera els 13 milions d’euros entre Balàfia i les Josefines— no és la nostra. No respon als criteris de ciutat que defensem: concentra recursos en zones amb dèficits previs, ignora processos participatius ja realitzats i compromet la sostenibilitat econòmica del conjunt del model.

Això no és, de cap manera, una esmena a la inclusió; és una esmena a la mala planificació. Ara bé, amb la mateixa claredat i amb la mateixa contundència no ens veureu alimentant ni encapçalant manifestacions contra equipaments socials. Perquè per molt que fem aquests encara ens en faltaran.

Ens veureu escoltant, proposant i sumant. Pensant en la Lleida d’avui, però sobretot en la dels propers anys. Cal posar en valor les entitats del tercer sector, sense elles Lleida no hauria pogut sostenir ni una part del que avui funciona. Les entitats fa dècades que fan una tasca imprescindible, amb professionalitat i arrelament. Però reconèixer aquest paper no pot voler dir substituir l’administració, que és qui té l’obligació de planificar, coordinar i garantir drets.

També cal posar en valor la feina dels equips tècnics municipals, que sostenen el dia a dia de l’atenció i la coordinació. El debat real no és si cal avançar cap al Housing First, el Housing Led o els recursos comunitaris de baixa o alta exigència, com els albergs. Aquest consens ja existeix. El debat és com, on, amb quants recursos i amb quina distribució s’implantin tots aquests recursos a la ciutat. I quan això no s’afronta de manera conjunta, el que es cronifica no és només el conflicte polític, sinó sobretot la pobresa i el nombre de persones que dormen al carrer.

Quan un equipament genera rebuig, la resposta no pot ser ni la imposició ni l’assenyalament. Tampoc pot ser permetre que la por —massa sovint instrumentalitzada per l’extrema dreta— marqui l’agenda. La resposta ha de ser política en el millor sentit: informació, dades, diàleg i una mirada de ciutat que garanteixi que cap barri carrega tot sol amb una responsabilitat que és col·lectiva.

Per això, des d’ERC hem presentat una moció al Ple que té per objectiu posar punt final al conflicte, i passar de la crítica a la proposta. Una proposta que ha de passar pel consens i per trobar espai de cogovernança i corresponsabilitat. Una proposta que ha de passar per completar l’estratègia de l’abordatge del sensellarisme recollida en el mapa de solidaritat de la ciutat. Un mapa entenedor que no sigui una eina de confrontació sinó de corresponsabilitat de ciutat. Que permeti visualitzar que els recursos no són illes aïllades, sinó una xarxa. I que faci evident que la solidaritat no pot dependre del codi postal ni què ha de contribuir en una ciutat que no volem permanentment segregada i aïllada.

Lleida no es pot permetre ni la improvisació ni la reacció. Ens hi juguem la cohesió social, la convivència i la dignitat de moltes persones, que algun dia també podem ser nosaltres.

Una ciutat justa és aquella que és capaç de cuidar-se amb responsabilitat. I avui, això, és més necessari que mai.