Manolo Ferragut, una persona altruista

-“Manolo, aquest diumenge de Festa Major dona molta pluja, potser no podrem celebrar la 13a Mototrobada de Clàssiques...”-“No. No trenquem tants anys de continuïtat. És un dia de festa i que dona molta vida al poble. Si convé, ho fem el diumenge següent. No patiu. Jo me’n cuido.”

Així era Manolo. Determinat, il·lusionat, tolerant, solidari i altruista. D’aquelles persones que no fan soroll, però que quan no hi són es nota... i molt. Persones que no aspiren a cap reconeixement, que no ocupen cap càrrec, que no apareixen als titulars, però que any rere any, de manera silenciosa i generosa, fan que un poble sigui una mica millor. En Manolo Ferragut era una d’aquestes persones. I a la Granja d’Escarp, aquesta setmana, estem aprenent amb molt de dolor com de gran és el buit que deixa.

Aquest passat fatídic dimarts, Manolo, sense tenir-ne cap culpa, va perdre la vida en un accident de trànsit, mentre feia allò que més l’apassionava: gaudir de la seva Harley. Ens deixa un buit molt gran, immens. El dol ha estat immediat, d’aquell que no s’ha d’organitzar perquè surt sol, perquè la gent sap exactament què ha perdut. I no és només una persona estimada. És una manera de ser i de fer que no abunda, i que quan desapareix deixa un forat invisible que tothom reconeix.

Manolo era de Torrent de Cinca, però l’amor el va portar a la Granja d’Escarp, poble al qual es va arrelar de fermament. Aquests últims tretze anys, era l’ànima de l’organització de la Mototrobada de Clàssiques. Un cita que any a any tenia més participants, fins a convertir-se en referent del Baix Segre i del Baix Cinca. Tretze anys. No dos, no quatre. Cada any, per Sant Sebastià, s’ocupava de tancar la data, de buscar espais, trucar als clubs motoristes, buscar merchandising, convidar a l’esmorzar... fer que tot encaixés. Fins i tot, segons participants, “plantava” alguna de les seves motos, de les desenes que té condicionades. Tot ho feia sense que ningú li ho demanés. Sense rebre res a canvi. Perquè creia que valia la pena. L’Ajuntament només acompanyava.

Els que treballem en l’àmbit municipal sabem perfectament el valor d’aquest tipus de persones. Quantes vegades hem dit que necessitem voluntaris, que cal que la gent s’impliqui, que els pobles petits sobreviuen si hi ha ciutadans disposats a arremangar-se? En Manolo no esperava que li ho demanessin. Ho feia i prou. Sense soroll, sense protagonisme, amb aquella manera de fer les coses que no busca l’aplaudiment, sinó que passin coses.

Perquè al final, el que importa és el resultat: una activitat consolidada que any rere any posava la Granja d’Escarp al mapa, que feia venir gent de fora, que generava complicitats, retrobaments... vida al poble. Tot gràcies a una persona altruista i compromesa amb el poble i la seva gent.

I aquí rau la pèrdua doble que viu el poble i que ens ha deixat trasbalsats. No només sentim el gran buit per la pèrdua d’una bona persona; també hem perdut un exemple i una manera de fer. Una manera de fer tranquil·la i generosa. Un tarannà natural, de qui fa les coses de cor. Una manera excepcional de fer, que ja trobem a faltar.

Li devem, per tant, una doble continuïtat. La primera, evident: que la Mototrobada segueixi endavant. Manolo va implicar-se tretze anys a construir una cita que ja forma part del calendari lúdic-cultural d’activitats consolidades al nostre poble, i mantenir-la viva és el millor homenatge que li podem retre. La segona, més difícil però igualment necessària: intentar heretar la seva manera de ser. Que de boca en boca puguem transmetre la seva manera de fer a tothom: als qui el coneixíem i als qui no; als granjolins i granjolines i als nouvinguts. També a les seves netes.

Vivim temps en què l’individualisme sembla guanyar terreny al col·lectiu. Que és més important el JO que el NOSALTRES. Per això, quan apareix algú que trenca aquest patró, de manera tan sostinguda i genuïna, cal reconèixer-ho... si pot ser, millor en vida. Si aplaudim aquesta manera de fer, reforcem quin tipus de comunitat volem ser i anhelem, i quin tipus de persones volem que ens inspirin.

Allà on siguis, que la teva Harley no deixi de rugir. Et trobarem a faltar, Manolo.