La mirada tàctil

Amb l’objectiu de conscienciar la societat sobre com és la vida diària de les persones amb discapacitat visual, i aprofitant que enguany se celebra el 200 aniversari de la invenció del sistema Braille, la Fundació ONCE em va convidar a conèixer el sistema de lectoescriptura que utilitzen les persones cegues a tot el món. Un invent revolucionari que ha permès que milions de persones hagin pogut accedir a la cultura, l’educació i a la vida en general. Un simple punxó per marcar els punts que ha anat evolucionant fins a arribar a la més avançada tecnologia. Mai no agrairé prou la lliçó de vida que em va regalar el meu jove mestre vingut expressament de Barcelona, Jordi Cardús, cec de naixement, durant aquelles dues hores llargues que vaig tenir la immensa sort de poder compartir amb ell. L’antifaç que em cobria els ulls em va transformar en una altra persona. La sala havia desaparegut i, amb ella, també els colors, les cares, les mirades, les formes i el món que fins aleshores coneixia. De cop i volta el meu Arc de Sant Martí s’havia convertit en un únic color, el color més pur, l’absència de color, de llum. El negre em va aclaparar. Submergida en la foscor més absoluta, la mà del Jordi em va fer de guia i em vaig agafar a les seves mans com un nàufrag enmig de l’oceà abraçaria un flotador. Ara els meus ulls eren els meus dits. Seguint el que em deia el meu mestre, em vaig concentrar en el tou dels dits índex, els més destres i sensitius de les mans, per aprendre la primera lletra de l’alfabet. Un punt a l’esquerra. A. Dos punts. B. Lentament, lletra per lletra, vaig retornar a l’úter matern. Després de les lletres, els números, les majúscules, els signes gràfics, les textures rugoses de la pell d’un elefant, les olors. Com t’imagines el rosa, Jordi? Suau, càlid. I el teu dia a dia, Jordi? Doncs si fa no fa com tothom... aquest matí he comprat un bitllet d’avió perquè aquest estiu me’n vaig a Corea i al Japó. L’any passat vaig viatjar per deu estats d’Amèrica. Visc sol i pateixo com tu el malson de Rodalies. El vaig voler acompanyar a l’estació de trens. Sortejava hàbilment les obres de la Rambla de Ferran fins al punt que vaig dubtar seriosament de la seva ceguesa. Ara estem arribant a la grua de l’esquerra que està enderrocant una casa. I com ho saps? Per l’olor. Ara tomba a la dreta i després tot recte fins a arribar al semàfor. Divuit segons i ja podrem creuar. En realitat ell era el meu guia en una ciutat que mai m’havia adonat que posseís uns colors tan vius.