El monòleg del burquini

Si tinguéssim la sort que l’enyorat Joan Capri encara fos entre nosaltres en faria un monòleg, d’aquesta cotilla que oprimeix la dona dels peus fins al cap mentre el sol a l’estiu cau recte i el termòmetre s’enfila depassant els quaranta graus. Hi sucaria pa amb aquella ironia intel·ligent seva per tractar tot allò que es parla al carrer. Misèries, vicis, pecats, virtuts, greuges i denúncies que desfilaven sense pietat enmig d’adjectius innocents, frases subliminars i metàfores enginyoses pronunciats per personatges inventats disfressats de capellans, ministres, polítics corruptes, marits insatisfets, metges rondinaires i sogres insuportables. Capri anava creant els seus monòlegs adaptant-los al pas del temps, els fets d’actualitat i els protagonistes del moment. De ben segur que si no ens hagués abandonat l’any 2000, ens hauria monologat el desgavell de Rodalies, la família borbònica, la corrupció estructural o el canvi climàtic. Quin monòleg hauria creat en Capri de tota aquesta vestimenta inventada pel patriarcat islàmic per sotmetre la dona? “Senyores i senyors, hi va haver una època que en deien de pedra perquè tot es feia a base de pedra. D’aquesta època actual amb aquests invents del hiyab i aquestes mandangues en diran l’època d’extinció de les perruqueries... com la dels dinosaures però sense cabell. I és que l’altre dia, senyores i senyors, un amic meu que descarregava sacs al moll de Tarragona, en va agafar un que, de cop i volta, va començar a gemegar. Espantat, el va tornar a deixar a terra i, escoltin bé el que us dic, es veu que era la roba que cobria de dalt a baix el cos d’una dona. Així com em sentiu! I quin ensurt el pobre amic meu que encara se’n fa creus perquè d’aquella pobra només en va poder veure uns ullets menuts com un cap d’agulla. Perdoni’m, perdoni’m, perquè el meu amic, això si que ho té, va anar a escola de pago i la va saber aprofitar. Però és que, si no n’hagués tingut prou, el pobre se li acut anar a la platja amb la dona i els fills, un diumenge d’aquests que no fan res a la tele, i només fa que posar un peu a l’aigua que tot d’una li surt no pas una sirena sinó la mateixa dona amb traje de submarinista d’aquells que volten pel fons de la mar. De debò que, darrerament, el meu amic no guanya per ensurts!”