Pixem plàstic?
L es dues orenetes que tenen niu a casa aviat marxaran ben lluny. Volen ras, gairebé acaronant-nos la pell, deixant anar el xisclet fresc, semblant a una interminable conversa repetitiva –vit, vit, xirrivit!–. Segons Josep Maria de Sagarra a Els ocells amics, són els pagesos els únics que coneixen el seu vocabulari. Asseguren que, en realitat, ens diuen “lleva’t de matí, lleva’t de matí!”. Aquest és el tercer any que fan niu i gairebé han passat a formar part de la família. S’han acostumat a la nostra companyia i nosaltres a la seva, fins al punt que sovint fem broma dient que elles són les autèntiques propietàries de la casa i nosaltres els masovers que la vigilem mentre elles estan absents. Quan definitivament emprenguin el vol dels adeus, el fred entrarà a casa nostra i les lectures assossegades sota l’ombra dels arbres continuaran a la vora del caliu d’un bon foc de llenya. Aquest estiu, la collita de llibres llegits omple dues pàgines del meu dietari. Si bé és cert que n’he abandonat uns quants perquè, com diu un bon amic, ja no tinc temps material per perdre entre les pàgines d’un mal llibre, el balanç de resultats és força satisfactori. Vaig errar, però, l’ordre de preferència deixant al fons de la pila un títol inquietant que, potser de manera inconscient, sospitava que em deixaria mala boca. Després de llegir Libérate de tóxicos (Ed. RBA. 2024), l’autor és el doctor Nicolás Olea, catedràtic de Radiologia i Medicina física de la Universitat de Granada, que dirigeix un grup multidisciplinari d’estudi del medi ambient i la salut humana amb especial atenció als contaminants químics amb activitat hormonal i càncer hormono-dependent, estic convençuda que el món se’n va de cap al fons del pou, una realitat que tampoc no és cap secret i que més o menys gairebé tothom ho té present encara que fem veure que l’avui és millor que l’ahir i molt millor que l’abans-d’ahir, però mirar pel retrovisor és força convenient i tornar als bons costums que vam abandonar seria una demostració que encara no tot està perdut. Ens han venut el reciclatge com la salvació i, literalment, estem pixant plàstic. Vestim plàstic, mengem aliments que contenen plàstic, les nostres cases, mobles, cortines... tot està fet de plàstic. Comprem verdures i fruita al supermercat en caixetes de poliestirè, cobert amb un film de polietilè, les posem dins d’una bossa de polipropilè, ho transportem dins un carro de policarbonat, les parets de les cases de polietilè, els mobles de melamina, les cortines de polièster... i ara ens volen vendre l’enganyifa de l’economia circular. Compra, contamina i seràs feliç. La ficció del màrqueting.
