Cartes d’amor

Entre 1920 i 1930, el poeta lisboeta Fernando Pessoa va escriure cartes d’enamorat a la seva estimada Ophelinha Queiroz. Una relació amorosa entre un home gran, perdudament captivat per la bellesa de la jove burgesa de vint anys a la qual el poeta va conèixer quan la noia s’ofereix de mecanògrafa a les oficines on Pessoa treballava com a corresponsal d’anglès i francès. Les cartes d’amor, segmentades en dues etapes, són d’una senzillesa emotiva, a voltes en forma de lament degut a un missatge no correspost i d’altres amarades d’una quotidianitat que ens ajuda a comprendre el dia a dia del poeta portuguès. El 21 d’octubre de 1935, Pessoa, sota l’heterònim d’Álvaro de Campos, escriu un poema on, tal vegada decebut per un amor impossible, es revolta contra la literatura amorosa de les cartes. I ho fa adjudicant-los un adjectiu punyent. Ridícul. Una llufa que és digna que hom se’n rigui, per grotesca, extravagant, estúpida i pretensiosa. Totes les cartes d’amor són ridícules, assegura el poeta, atès que no serien cartes d’amor si no fossin ridícules. “As cartas de amor, se há amor,/têm de ser/ridículas./Mas, afinal,/só as criaturas que nunca escreveram/cartas de amor/é que são/ridículas.” Un poema extremadament sincer reinterpretat i musicalitzat pel cantautor italià Roberto Vecchioni que en Joan Isaac va adaptar al català en el seu àlbum Joies robades de 2002. I mentre la pluja obliqua segueix regant els carrers de Lisboa, Dinamarca ha decidit eliminar el servei d’enviament de cartes per correu posant punt final a més de 400 anys d’història postal. La darrera carta ha estat entregada a Enigma, el Museu de la Comunicació de Copenhaguen. El primer país d’Europa que elimina l’emoció dels que esperen rebre una carta d’amor mentre el cor els batega ha començat a retirar les 1.500 bústies públiques d’un color vermell llampant, de les quals, unes mil s’han pogut comprar per Internet, que han esgotat totes les existències llevat de les que durant més de 170 anys han engolit centenars d’emocions, aventures i amor en un país on la digitalització ha aconseguit reduir un 90% l’enviament de cartes. Joan Fuster, que va deixar escrit que l’amor li permetia de ser imbecil impunement, no se’n sabria avenir com el temps a poc a poc va engolint fins i tot la tendresa que s’amaga darrere d’una ridícula carta d’amor.