Jaume Vilella

Un missatge de la directora d’aquest diari, l’amiga Anna Sàez, em va fer saber que havies mort en el moment precís que estava parlant de tu comentant a la família que feia dies que no coincidíem pel carrer Major, el nostre punt de trobada on, sense adonar-nos-en, conversàvem fins que el rellotge i les cames ens avisaven que potser ja era hora de girar cua i tornar a casa. Eres un bon conversador, Jaume. Sabies escoltar. Una virtut poc freqüent en una societat banal com la nostra. I t’agradava parlar. Molt. Dir la teva i defensar-la en una batalla dialèctica que a ambdós ens divertia. Els missatges d’avís pel teu traspàs van córrer durant el matí de dissabte passat. Sabeu que en Vilella ha mort aquesta matinada? Un amic comú em deia que havia mort un bon home. Havia estat alumne teu a l’Episcopal. Matemàtiques. L’assignatura que de vegades feies entrar als caps amb mà de ferro. Tot i això cap d’ells en guarden un mal record. Diuen: “Amb el professor Vilella en vam aprendre un brut.” Eren altres temps. Però nosaltres, tu i jo, no en parlàvem, de números i equacions, perquè sabies que en aquest món jo no hi plegava res de res. Discutíem de política. De com la mort del teu pare et va marcar per tota la vida. Una mort tràgica. La guerra, deies. Els bàrbars que el van matar. I la soledat d’aquell nen que encara duies ben endins. Freud va deixar escrit que mai no deixem de ser nens. Nens que queden assenyalats per les tragèdies antigues, marcades a la pell amb foc ardent. Les nostres converses giraven sempre al voltant de la política. Tu i jo tan allunyats ideològicament, militant en un partit que ja no existeix. Recordo un dia que em vas preguntar, tu, Marta, que ets independentista, creus que podreu algun dia arribar a la independència? Vaig ser sincera. Em va posar davant del mirall i vaig contestar amb un gran interrogant. Ell, que no n’era, de nacionalista, em feia aquesta pregunta perquè volia saber el com. Respectuós amb la diversitat de pensament. Ens unia l’estimació per la nostra ciutat. Aquest era el vincle que ens agermanava. El teu amor per Lleida era inabastable. Incondicional. I construir ciutat a través de la cultura i l’esport. Belles Arts. Sícoris. T’enyorarem, Jaume, prou que ho saps. Les nostres converses. Les nostres baralles. Les discussions civilitzades. Els records comuns. Descansa en pau, amic.