Hostia va, hòstia ve

És el cine com a espectacle colossal, com un fenomen visual que no té límit. És el món del còmic, les noves tecnologies i l’esperit de la franquícia portat fins al límit de les seues possibilitats, on cal reinventar-se a cada entrega, donant com a resultat el material amb què es compon Thor: Ragnarok. Aquí no hi ha

espòiler que valgui, els dolents són molt dolents amb un desenvolupat instint assassí a nivell galàctic, i els bons són formidables, aguanten el que faci falta perquè saben que en el guió posa que guanyen. Llavors, on és la sorpresa?, ja que del superheroi Thor aquesta és la tercera entrega. Doncs traient drama encara que tot s’esfondri al voltant, encara que les flames ho emboliquin tot, encara que el popular martell deixi de ser la marca amb què reconeixem el superheroi. Perquè quan tot se’n va a la merda, sempre quedarà l’humor, la ironia, ser un guerrer simpàtic. I així s’ha modulat aquest Thor a què Chris Hemsworth dóna tota la cordialitat que pot. També és bàsic envoltar-se d’algun cínic familiar, d’un altre superheroi reconeixible, i donar entrada a una cosa nova, aquí una valquíria i un gladiador de pedra. Sense oblidar-nos de la molt dolenta i abjecta enemiga, amb look de Malèfica. Tampoc podem menystenir la galeria de secundaris de luxe que s’hi citen, o el cameo de sempre de Stan Lee. Waititi, director que ho va fer molt bé amb la divertida Lo que hacemos en las sombras, ha sabut treure partit al que li han donat i ha après la premissa, el guió poc importa, el que prima és donar espectacle, destruir a preu fet, i repartir hòsties sense treva al ritme de Led Zeppelin, i així poder arribar al paroxisme més absolut.