Jo sóc el bé i el mal

Hi ha personatges tan singulars, tan atraients a les seues complexes vides, en els seus plecs, que passen a formar part de l’imaginari, aquest imaginari al qual la literatura pot atribuir més fets dels que potser va protagonitzar, com aquella frase fordiana que deia allò de “quan la llegenda es converteix en realitat, s’imprimeix la llegenda”. Parlem d’Eugéne-François Vidocq i la seua agitada vida i el gir radical que ell mateix va provocar en un París que encara respirava l’alè napoleònic. Un personatge de novel·la que va inspirar Balzac, Victor Hugo i fins i tot, a l’altre costat de l’Atlàntic, Poe. Un criminal faldiller i expert en fugues dels llocs més tètrics de França, un home amb reputació tan nefasta com els seus actes, però important en els baixos fons parisencs. Per això, Vidocq fascina, per aquesta ment facinerosa però brillant, i demostra que el costat fosc també modela éssers extraordinaris.

Però el més important, el que és realment sorprenent, és que Vidocq es va aliar amb la llei, es va convertir en un caçador de miserables i que al conèixer mètodes i conductes criminals va aconseguir convertir-se en el primer director de la Seguretat Nacional.

Al cine, Douglas Sirk va utilitzar la seua figura per a la pel·lícula Escàndol a París, i George Sanders va posar elegància a la figura de Vidocq el 1946; el 2001, Pitof, un expert en imatgeria i en efectes especials, va firmar una ficció en què el detectiu Vidocq protagonitzat per Gérard Depardieu s’enfrontava a forces inexplicables, i conseguia un divertiment, però allunyat d’una revisió seriosa sobre la seua figura.

I és amb Jean-François Richet, sobrat de mitjans, que arriba El emperador de París, amb Vincent Cassel donant vida a aquest dolent reconvertit en caçador de delinqüents perillosos.

L’ambientació d’aquest París míser que contrasta amb el palatí és solvent, però Richet té fonamentalment la intenció de l’entreteniment, desmarcant-se del detall per centrar-se en l’acció, en la violència que destil·la bona part de la pel·lícula en una època convulsa en què les bandes teixien el mapa caòtic de la ciutat.

Curiosament, Richet mostra aquí un altre personatge tan interessant o més que el mateix Vidocq, i aquest no és altre que Joseph Fouché, un ésser d’intel·ligència tan extrema com la seua fosca personalitat –recomanable la biografia d’aquest polític francès escrita per Stefan Zweig–, però que aquí queda desdibuixat en benefici de l’acció, com aquest Vidocq, que és allò en què en ocasions es converteixen figures llegendàries, ombres de si mateixos.