Les flors de maig

Va ser estrany, poder sortir dissabte de casa amb una certa impunitat després d’un mes i mig de confinament. Fins a les deu només, perquè a un encara el consideren prou jove per encasellar-lo a la franja horària matutina del passeig, en poblacions de més de 5.000 habitants, o vespertina a partir de les vuit. Però ja per poc: a la pròxima pandèmia potser em tocarà ja d’anar a estirar les cames durant la part central del dia, amb d’altres conveïns catalogats dins l’amable eufemisme de gent gran. Un grup de risc: amb virus o sense, ser vell representa sempre un perill.

Tot plegat molt estrany, insisteixo. Quines ganes d’assolir d’una vegada allò que les autoritats han convingut a anomenar nova normalitat, tot i que es tracti d’una denominació capaç d’alarmar més que no el propi estat d’alarma, però normalitat al cap i a la fi. Una primavera estranya, d’una raresa que costarà d’oblidar. Una primavera que haurà transcorregut sense que ens n’hàgim adonat, percebuda tan sols a través de les finestres o com a molt des de la terrasseta del pis o el balcó. Una primavera amb regust d’estafa, o com si ens l’haguessin robat.

Una primavera sense gaires flors als testos (les floristeries closes, com els gardens o grans superfícies comercials dels afores dedicats a la jardineria) i amb les orenetes, que enguany s’han fet esperar, arribades un parell de setmanes més tard: solen aparèixer a principis de març i aquest cop no s’han deixat veure massivament fins a la segona quinzena. Un retard que ens feia patir i preguntar-nos si no tornarien mai més, espantades també pel maleït patogen. O qui sap si per la nostra melancolia: a ningú no li agrada veure cares tristes. Al final sí que han tornat i els seus xiscles se senten més forts que en primaveres anteriors, si més no a les ciutats, pel descens de soroll del trànsit rodat, igual que la piuladissa d’altres ocells habituals dels medis urbans com merles, falciots, mallerengues blaves o pardals, que semblen també haver proliferat, com passa amb d’altres espècies animals que aprofiten l’espai que els hem hagut de cedir.

En fi, confiem pel bé de tots que aquesta primavera sigui una excepció i la vinent puguem cantar de nou, amb motiu, la bucòlica lletra de la sardana de Solsona: “l’ocellam que la volteja / refilant la nit i el jorn, / la contrada que verdeja / i les flors de tot l’entorn”.