El llenguatge de les subcultures juvenils

Per dir-ho en poques paraules: aquests joves parlen una llengua diferent. I el que és més rellevant: l’idioma que parlen es diferencia cada vegada més del que parla la resta (els adults): la societat adolescent és cada vegada més forta (...) Entre els pares s’està estenent la sensació que el món dels teenagers és un món a part» (James Coleman, 1961).

«L’hipertext en realitat és l’oralitat, l’oralitat passada per la tecnologia, l’oralitat de Facebook, la dels nois manant- les seves veus i les seves imatges. És el que anomeno la parla social ampliada» (Jesús Martín-Barbero, 2018).

Una de les conseqüències de l’emergència de la joventut com a nou subjecte social és l’aparició de formes d’expressió oral característiques d’aquest grup social en oposició als adults: paraules, girs, frases fetes, entonació, etc. Per a això els joves agafen prestats elements de sociolectes anteriors (habitualment de argots marginals, com el de la droga, el de la delinqüència i el de les minories ètniques), però també participen en un procés de creació de llenguatge. L’ús de metàfores, la inversió semàntica i els jocs lingüístics (com el verlan: canviar l’ordre de les síl· labes) són procediments habituals. De vegades els argots juvenils abasten àmplies capes de la població (com va passar amb el llenguatge contracultural o del rotllo de la Barcelona dels 70 o el llenguatge passota de la movida madrilenya dels 70). Altres vegades són llenguatges iniciàtics per a col·lectius més reduïts que després es difonen en capes més àmplies (com va passar amb el “llenguatge de la onda” dels jipitecas mexicans o el “caló” dels chavos banda, llenguatge marginal dels joves de Mèxic). En qualsevol cas, l’argot de cada estil reflecteix les experiències focals en la vida del grup (per exemple, entre els hippies, els termes turn on, tune in i drop out expressaven una determinada visió de la vida i del món). Les frases hippies constitueixen un argot complex, obtingut eclècticament de la cultura dels negres, del jazz, de les subcultures d’homosexuals i drogoaddictes, del llenguatge idiomàtic del carrer i de la vida bohèmia.

A principis dels anys 60, el sociòleg nord-americà James Coleman va publicar un llibre, The Adolescent Society, on descobria el naixement d’una nova cultura juvenil, que es caracteritzava fonamentalment per la creació d’un llenguatge propi, diferent al dels adults, un univers comunicatiu particular, expressat en el pla verbal i en el no verbal. L’autor s’havia basat en una gran enquesta realitzada en deu high schools ubicades en zones rurals, urbanes o suburbanes de l’estat d’Illinois (amb Chicago com a capital), que cobrien una àmplia gamma social que anava des de fills de grangers i obrers fins a les classes mitjanes. La conclusió era que al voltant de l’escola secundària estava emergint una autèntica “societat adolescent”, on imperaven normes diferents a les de la “societat adulta”. Aquest “posar a part” els nois i noies a les escoles, durant un període cada vegada més llarg de formació, té un impacte singular en els adolescents: “Separats de la resta de la societat, forçats a viure amb el propi grup d’edat, la seva vida social s’allunya dels que no tenen la seva edat. Amb els seus companys, comencen a constituir una petita societat, que té la major part d’interaccions dins d’ella mateixa, i manté pocs vincles amb la resta de la societat adulta. En el nostre món modern de comunicació de masses i ràpida difusió d’idees i coneixements, és dur adonar-se que poden existir subcultures separades davant els nassos dels adults –subcultures amb llenguatges propis, amb símbols especials, i, més important encara, amb sistemes de valors diferents als dels adults”.

A mitjans dels anys 60, l’antropòleg francès Jean Monod, deixeble de Lévi-Strauss, després de passar un temps investigant les tribus de l’Amazònia, va aterrar a París per estudiar els blousson noirs, joves de la perifèria urbana agrupats en bandes, titulant al llibre resultats de la recerca Les barjots, publicat el 1968, poc abans del maig francès. El terme “barjot” és la inversió de “jobard” (ximple, boig), segons un procediment habitual en els llenguatges marginal: parlar en “verlan” –de “l’anvers”. En l’argot dels bloussons noirs (caçadores de cuir negres), barjot no designava ja l’ingenu, la víctima del truà, sinó el jove “golfo” que simula bogeria i comportament extravagant per defensar-se de la societat que el margina. Per a l’autor, la banda compleix moltes de les funcions exercides per la família en altres societats: “És significatiu que el buit entre la família i la societat, en què els joves edifiquen la seva cultura, estigui ple d’expressions qualificadores de les relacions que els membres mantenen entre si, semblants a les de parentiu i que, en conseqüència, estructuren un grup teòric limitat de relacions bàsiques i enllaços forts en què és possible la comunió: tchowa significa germà meu”. Un capítol sencer del llibre està dedicat al llenguatge, en el qual analitza la metamorfosi de l’argot com un procés de construcció de significats compartits pel grup.

Amb l’arribada de la societat digital, el llenguatge de les subcultures juvenils es trasllada en bona mesura a internet, als telèfons mòbils i a les xarxes socials. Malgrat les queixes de pares i professors sobre l’empobriment del llenguatge associat a l’ús i abús de les noves tecnologies, a la pèrdua dels hàbits de lectura, escriptura i pensament, el cert és que els nous mitjans han suposat de fet un retorn al llenguatge textual –dels sms al whats–, la qual cosa ha suposat la creació de nous codis i significats. Però com diu el comunicòleg hispanocolombià Martín-Barbero, en el fons l’hipertext d’internet suposa el retorn a l’oralitat: la combinació de formes d’expressió verbals i no verbals, per expressar una nova visió de la vida i del món: el llenguatge de la societat en xarxa. D’aquesta manera, les subcultures juvenils es converteixen en marcadores de tendència –trendsetters o coolhunters– dels idiomes del futur.