x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • ANNA SÀEZ

Pep Coll a la recerca del bon salvatge

Quatre taüts negres i un de blanc

Actualitzada 01/10/2020 a les 19:37
Anna Sàez

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Anna Sàez

Ja em perdonareu la llicència del títol, però és que a casa meua s’hi va cometre un assassinat múltiple. Tres morts. Una parella jove i el seu fill, que encara no havia fet els dos anys. La serial killer condemnada per aquests fets ja havia matat, poc abans, l’home i la sogra. Cinc morts. És evident que Jean-Jaques Rousseau no era de poble. A les societats rurals les enemistats s’heretaven amb les terres. Rancúnia a l’ADN. I un dia de follia, aquella gent de poques paraules i molts renecs petava com una bombolla de sabó. Utilitzo el passat perquè encara que quedin pobles petits, ja no existeixen les societats rurals.

Un drama que no havia previst Víctor Català. A Dos taüts negres i dos de blancs (Proa, 2013), Pep Coll es va endinsar en la foscor de la crònica negra. El seu crim era gairebé contemporani del meu. Alguna de les cançons macabres que va inspirar l’enverinadora deuria remuntar el riu fins al Pallars. Qui sap si alguna de les futures víctimes o els seus botxins es van esgarrifar amb aquella història negra com el carbó de les mines. El juliol de 1936 un jurat popular la va declarar culpable. A ella i a la seua mare, que n’hauria estat còmplice. Dolors Coït Vallès, la Xatola, va tenir la història a favor i els seus dies de presidiària van durar tan poc com la República. Potser és per això que el seu rastre de sang encara és visible, perquè el monstre va campar lliure.

A L’any que va caure la roca (Proa, 2020) Pep Coll escriu un altre tipus de drama rural. Potser no resulta tan llaminer de vendre com una història real, però una (bona) novel·la és una suma de mentides que conformen una veritat. I en les prop de 600 pàgines d’aquest llibre l’autor de Pessonada escriu (reescriu) la història dels Pirineus dels darrers quaranta anys. No és la mirada idíl·lica dels que hi anem de vacances o hi tenim segona residència. Pep Coll redimeix la seua generació. Les primeres pàgines del llibre són una petita meravella. Música de Bee Gees de fons. Uns nois s’arreglen per anar a la discoteca Yellow de Tremp. No triomfaran a la pista de ball, com Tony Manero. Ells es renten i es perfumen per treure’s de sobre “la pols dels camins, les brosses i cospins enganxats als cabells, la pudor de fem que arrossegàvem tota la setmana”. Han de fer goig perquè alguna mossa es fixi en ells. A casa esperen que d’alguna d’aquestes sortides en tornin aparellats i comenci un nou cicle. El riu d’Heràclit disposat a acollir nous banyistes pels segles dels segles amén. “Els set magnífics de Malpui” són molt joves, però se senten “els més desgraciats del món” perquè “la condició d’hereu ens havia condemnat de per vida a quedar-nos a casa amb els pares i padrins, mentre que els nostres germans havien tingut el privilegi d’anar-se’n a la ciutat, a treballar en una feina neta, a continuar els estudis, o a fer el que els vingués de gust”. Ells no eren lliures. No ho serien mai. La dedicatòria del llibre és commovedora. L’autor pallarès, que sí que va tenir l’oportunitat de sortir de Malpui (o Pessonada, que tant és), li regala una vida nova al seu germà gran, l’últim hereu de Ca la Rita. Ja no la podrà viure. Potser és la manera que té Pep Coll de revenjar-se de la mort que tot ho pot.

Lluís Llach visualitzava una estaca on érem tots lligats. El paisatge pallarès porta l’autor a crear la seua pròpia metàfora. L’avi Siset ho hauria tingut més fàcil per fer-li veure al seu nét. El roc de Pessonada, la impressionant paret de cingle que es mira en perspectiva zenital el poble, l’acabarà esclafant sense compassió. Anys enrere hi havia fet naufragar Ventura Mir, el particular Robinson Crussoe d’El salvatge dels Pirineus. El bon salvatge. Després de quaranta anys de dictadura Coll ja no es refia de Rousseau, però encara té esperança. Gener de 1975. Tot està per fer i tot és possible. I aquella colla de joves que, al més pur estil Saturday Night Fever en versió pirinenca, havia anat a buscar dona per perpetuar el món dels seus avantpassats els cau del cel una oportunitat. I comença una altra novel·la.

La tristor, la nostàlgia preventiva dels somnis irrealitzables, la resignació de qui no té opcions i ho sap dóna peu a la il·lusió de qui encara pot creure. La ficció deriva en una revolta generacional. Una utopia que s’acabarà assemblant molt al món real. Potser sense la llosa de les generacions que ens han precedit hauríem comès els mateixos errors. I un dia, l’índex polsós i endurit d’una mà de pagès teclejarà que ja no hi som, perquè tot acaba, però tot torna a començar.

Temes relacionats
Comenta el contingut

El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre