SEGRE

ENTREVISTA

Carlota Benet: “El que és realment difícil a l’hora d’escriure és triar la història que vols explicar”

L'escriptora presenta la seua primera novel·la, 'Veus de Paper'

Carlota Benet.

detail.info.publicated

Creat:

Actualitzat:

Ha viscut envoltada de llibres igual que la Sina, la protagonista del relat Veus de paper. Carlota Benet té una mirada acollidora i un somriure vital que t’acaba contagiant. Aquesta doctora en literatura catalana, a qui li agrada escoltar jazz i la Taylor Swift, filla de l’enyorat dramaturg Josep Benet i de la professora Sumsi Cros (a qui dedica el llibre), ens parla de la seva primera novel·la, en què aposta per la màgia d’uns personatges irreals a la vegada que reivindica la baixada a la realitat de la protagonista, malgrat que el fet de tocar de peus a terra li suposi un gran xoc emocional.

Carlota Benet neix a Barcelona el 1981, tot i que fa nou anys que viu a la ciutat de Lleida. És doctora en Literatura Catalana i professora a la UAB. El 2018 va publicar Papitu. El somriure sota el bigoti, un relat emocionant i colpidor sobre la vida del seu pare, el dramaturg Josep Benet. Carlota Benet s’estrena en el món de la novel·la, amb un relat quasi fantàstic on la màgia de la ficció i la realitat quotidiana conviuen pacíficament fins que tot explota. 

−Per una persona que ha viscut envoltada de llibres suposo que la primera novel·la és especial. En el primer llibre que vaig escriure, Papitu. El somriure sota el bigoti, que vaig dedicar al pare, penso que ja era un llibre de creació. Perquè al final el mecanisme a l’hora d’escriure sobre les teves vivències i sobre d’altres que t’has inventat és el mateix. Però sí que és veritat que aquesta vegada era jo per a mi mateixa. L’anterior llibre estava vinculat a la vida del meu pare i ara, amb Veus de paper, és una història inventada; clar, això és un canvi abismal. No en el procés d’escriure o creatiu, sinó a pensar si el meu relat li pot interessar a algú. T’exposes molt més. No saps si realment despertarà interès... 

−Què és més difícil, escriure sobre una història real o inventada? Suposo que al final la qüestió és trobar una història per explicar. Jo des de petita, abans d’anar a dormir, ja m’explicava contes a mi mateixa. Jo diria que el que és realment difícil és triar quina cosa vols explicar, perquè en el meu cas aquest món imaginari, quasi de fantasia, sempre l’he tingut. Sí que és veritat que un dia et pots trobar que no saps sobre què escriure, però jo sempre he tingut coses que he volgut explicar. Tota la vida m’he explicat històries inventades. 

−Hi ha semblances entre la protagonista de Veus de paper, la Sina, i vostè? Totalment. Quan escrivim, per molt que nosaltres no siguem conscients que estem explicant històries que tenen a veure amb nosaltres, en el fons sempre hi ha alguna cosa de l’autor. Moltes vegades quan acabo de llegir un llibre, tinc la sensació que estic abandonant un amic perquè m’he estat relacionant amb uns personatges i amb un relat i quan s’acaba, sempre tinc la sensació que tot un món es tanca. Sento una mena de dol. Això em passava molt d’adolescent i, clar, la Sina reflecteix una part de mi quant a la dependència vital que li donen els llibres que llegeix. Crec que la vida de fantasia que et donen els llibres no la tens en la vida real. 

−En les primeres pàgines de Veus de paper coneixem la Sina i el seu pare, el Joan, que sembla que exerceixi maltractament psicològic sobre la seva filla... És interessant el que em comenta, perquè tan negre no m’ho havia plantejat, però al final són els lectors els que acaben un llibre i li donen el seu punt de vista. Tan negre com m’ho planteja no ho havia previst, però sí que és veritat que a partir de la meitat de la novel·la, les accions del pare, del Joan que podien semblar fruit de l’amor, tenen un punt de manipulació sobre la Sina. 

−No farem espòilers, però entenc que la rància Sina que vostè descriu al principi va canviant... Sí que hi ha una evolució. La Sina comença en un punt i per un seguit de circumstàncies es veu forçada a canviar. Li costa moltíssim. Té una mena de crisi total. El seu món es trenca en mil bocins, però aquest trencament també pot ser alliberador. 

−Com ha anat perfilant la resta de personatges? Jo no volia que hi hagués massa personatges, però tenia clar que els que sortissin havien d’estar molt mimats i cuidats per part meva. M’he esforçat a descriure’ls molt físicament i a l’hora de crear-los que tots fossin diferents. La Sina, una noia bufona però que tapa els atractius que té i vesteix com als anys quaranta. El Joan, el seu pare, un home elegant i molt culte. L’amiga de la Sina, molt guapa i dinàmica; la tieta, que és la germana del Joan, és un personatge molt entranyable que utilitza un llenguatge molt de barri. I també hi ha el Roc. Amb ell vaig gaudir molt. El situo com un noi de la Garrotxa i per aquest motiu em vaig esforçar que fes servir el llenguatge d’aquesta zona, el garrotxí. 

−Però també hi ha altres personatges que són com una mena de fantasmes... Ho podríem dir així... Per a mi Veus de Paper quasi podria ser una novel·la fantàstica, per això hi ha una cita de Pere Calders al principi. Pere Calders feia aparèixer coses totalment insospitades en qualsevol moment i lloc, i els personatges reaccionaven a través d’uns fets inesperats. Per això la Sina d’aquesta mena de fantasmes no s’espanta, tampoc es planteja si està boja per parlar amb ells, senzillament hi parla. Al final és una idea vella, perquè molts nens tenen un amic imaginari... 

−Amb Veus de paper ja a les llibreries té algun altre projecte al cap? Sí, tinc una altra novel·la en marxa i és que tinc clar que a mi m’agradaria ser escriptora i m’agradaria poder publicar diverses novel· les en un futur i m’agradaria aprendre a escriure cada cop millor i arribar a ser una bona escriptora... 

−En quin gènere classificaria els seus relats? No ho sé. És difícil. A mi m’agrada molt la novel·la psicològica. M’agrada que la gent m’expliqui històries no des d’un punt de vista de xafarderia sinó per entendre la vida mateixa. A Veus de paper també hi ha tot el que envolta el sentiment de perdonar. Perdonar per alliberar-se d’un pes. Però tot plegat m’agradaria sempre fer-ho d’una manera que resultés interessant i llegidora, que els lectors i lectores anessin passant les pàgines... 

−Vostè, si s’ha de comprar un llibre, cap a quina estanteria es dirigeix? Ara últimament m’interessa molt la novel·la catalana contemporània. Perquè m’agrada saber què fan els escriptors de Catalunya, els meus companys. Ara estic amb la Profecia de Raül Garrigasait i fa poc vaig acabar A casa teníem un himne de la Maria Climent 

−I els seus gustos musicals per on van? He de reconèixer que soc poc musical i acabo escoltant les seleccions que fa el meu home, però m’agrada el jazz i la Rosalía i també, per què no?, la Taylor Swift.

Titulars del dia

* camp requerit
Subscriu-te a la newsletter de SEGRE
tracking