SEGRE

Creat:

Actualitzat:

De què parlem quan parlem de ser feliços? M’ho pregunto a propòsit de la campanya universitària Lleida contagia felicitat, expressada en les 130 fotos de joves rient penjades en un tram del mur de la canalització del Segre. És més, existeix la felicitat? Vull dir entesa com a estat permanent, no pas com a sensació experimentada en episodis puntuals, més o menys esporàdics, per força limitats en el temps, en el sentit de fugaços. “Jo estimo tot allò que va ser, tot allò que ja no és, el dolor que ja no em fa mal, una antiga i errònia fe...” Ho escrivia Fernando Pessoa, desmitificant un sentiment tan efímer, inaprehensible i estrany, però alhora tan necessari, ni que sigui només com a desig, com a fita, com a ideal. El poeta portuguès, que va ser bastant desgraciat, manifestava la seva irritació amb la felicitat de tots aquells que no saben que són infeliços. I manifestava la gran felicitat de “no ser jo”. Queda clar que l’autor del Llibre del desassossec no era un home amb l’autoestima gaire alta. Les seves pretensions, en aquest àmbit, no podien ser més modestes, tal com es desprèn de la reflexió següent: “Feliç aquell que no exigeix de la vida més que allò que aquesta li dóna espontàniament, guiant-se per l’instint dels gats, que busquen el sol quan fa sol”.

La felicitat com a absència de dolor o neguit, tal com defensaven alguns pensadors de l’antiguitat, en especial els estoics. La felicitat contraposada a la tristesa, la qual, tal com passa amb la banca, a la llarga sempre acaba guanyant. Ens ho recorda el principi d’una cançó en la mateixa llengua de Pessoa, si bé en dialecte brasiler, titulada justament A felicidade, de Vinicius de Moraes i Antonio Carlos Jobim: la tristesa no té fi, la felicitat sí. L’he tornat a sentir al nou disc de versions del referit compositor per part de la jove fadista Carminho, amb el títol de Carminho canta Tom Jobim, canviats per a l’ocasió els fados per la bossa nova (si encara no l’han venut, n’hi ha un exemplar a l’aparador de Casa Guarro, al carrer Major). I bé, segons la lírica lletra de la peça en qüestió, la felicitat és com una gota de rosada en un pètal de flor, que brilla una estona i acaba caient com una llàgrima d’amor. O com una ploma que vola per l’aire tota lleugera, però amb una vida tan breu que precisa que el vent no pari de bufar. Tristeza nao tem fim, felicidade sim.

tracking