Sant Joan: la plaça de la discòrdia

Tot va començar quan el 1975 es va aprovar a la Paeria un ambiciós projecte que consistia en la construcció d’un pàrquing subterrani a la plaça d’Espanya (aquesta era durant el franquisme la seua denominació, encara que els lleidatans sempre la van conèixer com a Sant Joan) per facilitar l’accés a l’Eix Comercial.

Tot va anar malament des del principi. Al començar les excavacions van aparèixer unes restes arqueològiques que van paralitzar les obres sine die amb una complexa lluita legal entre els partidaris de deixar-les in situ, fet que obligava a modificar el projecte original, i els que defensaven sepultar-les i/o, degudament catalogades, traslladar-les a un altre enclavament. De fet, la premsa de l’època va destacar l’acord arribat pels promotors amb Autopistes per ubicar-los a l’entrada de l’A-2 cap a Lleida.

El cas és que es van necessitar prop d’onze anys, fins al 1986, per assolir un acord de consens. Ni Miquel Montaña ni Ernest Corbella, anteriors alcaldes, no van trobar una la solució fins que Antoni Siurana, primer alcalde democràtic de Lleida, el 1979, va trobar una sortida: les ruïnes arqueològiques seguirien a la nova plaça Sant Joan, reduint les places del pàrquing subterrani (prop de 100, per a desesperació dels promotors), creant una espècie de museu per ser visitat i un mirador a la superfície.

El responsable de la nova plaça va ser l’arquitecte basc Luis Peña Ganchegui (1926-2009), un dels pares de l’arquitectura contemporània en aquest país, que va presentar un innovador disseny per a un dels més emblemàtics racons de la ciutat, que, avui dia, encara manté la pugna entre partidaris i detractors.

La plaça de l’eterna discòrdia va ser inaugurada, encara sense urbanitzar, el diumenge 4 de maig del 1986, en un solemne acte, que va comptar amb la presència del ja expresident de la Generalitat, Josep Tarradellas, i amb més de cinc mil lleidatans com a espectadors.