Godàs, pare del Liceu Escolar

Quan el 2 de novembre de 1937, un bombardeig de l’aviació feixista italiana sobre Lleida va segar la vida de més de cinquanta alumnes del Liceu Escolar, a més de prop de dos-cents civils més, va acabar amb un dels centres docents més prestigiosos de la ciutat i amb el somni de Frederic Godàs i Legido (1879-1920), un brillant mestre que, seguint la senda d’un altre il·lustre pedagog, Ferrer i Guàrdia, va plantejar la possibilitat d’un ensenyament totalment diferent a què imperava fins llavors.

Després d’obrir dos petits centres al carrer Cavallers, el 1913 va poder obrir el definitiu Liceu Escolar, davant l’antic Hospital de Santa Maria (ara seu de l’IEI) i molt pròxim al Casal de Joventut Republicana. Amb un cos central i dos laterals, amb planta baixa i tres pisos, va arribar a acollir en la seua etapa daurada fins 500 alumnes.

Concebut també com un internat, el Liceu Escolar prioritzava, juntament amb les matèries clàssiques, la música, el teatre, el dibuix, les excursions i, sobretot, l’activitat física i l’esport. Tanmateix, a l’estiu de 1920 tot es va truncar. Godàs, amb la seua esposa, Victorina Vila, va emprendre un viatge a Noruega per conèixer noves línies pedagògiques. Una ferida provocada pel coll dur de la camisa li va suposar una septicèmia de la que ja no es va recuperar. Allotjat a la casa d’un mestre amic, a la petita localitat francesa de Sénaillac-Latronquière, al Midi-Pyrénées, acabaria morint poc després.

De fet, Godàs continua enterrat allà. El documental El braç de les fúries, de Jordi Guardiola i José Carlos Miranda, va ser el primer en filmar imatges de la seua tomba. Un col·legi a Cappont honra la seua memòria, sí, però el cert és que cap govern municipal no ha fet cap gestió perquè les seues restes mortals puguin ser traslladades, més de cent anys després, fins a la seua  Lleida natal.