La tràgica història d’Inés Palou, l’escriptora lleidatana que va passar de l’èxit literari a l’oblit

Quan Carne apaleada es va estrenar als cines el 1978, adaptant l’autobiografia de la lleidatana Inés Palou, ja feia tres anys que aquesta estava morta després de llançar-se al pas d’un tren a Gelida el 1975.

Nascuda a Agramunt, el 1923, filla de família benestant, Inés Palou va acabar ingressant a la presó el 1968, amb un delicte d’estafa i va ser alliberada el 1973. La seua etapa a la presó la va marcar per a mal a causa de la seua falta d’adaptació llastada pel rigor de les presons franquistes amb les recluses i la seua orientació sexual.

Inés Palou, a la novel·la Berta, el seu alter ego, es va enamorar d’una altra presa i el seu procés de degradació mental l'explica a la seua excel·lent novel·la, poc menys que oblidada, i que va arribar al cine de la mà del director Javier Aguirre que va confiar el paper protagonista a la seua esposa, Esperanza Roy, en un dels seus millors treballs.

Curiosament el film, rodat en plena Transició que va afavorir el cine de destapi, va ser catalogat com “S” (altament eròtic) per una escena de sexe explícit entre Esperanza Roy i Bárbara Rey, el seu amant a la presó. Es dona la circumstància de què Bàrbara, que segons s’ha sabut ara ja era amant del rei emèrit, ja havia rodat, un any abans, una escena similar a la pel·lícula Me siento extranya (Enrique Martí Maqueda, 1977) amb Rocío Durcal.

La pel·lícula, d’acceptable recorregut a la pantalla, es va rodar parcialment a Lleida (Estació i Rambla de Ferran) i va tenir també problemes amb la censura perquè, en un moment donat, les preses etarres a la presó es planten davant de la directora cantant el Gora Euskadi Askatuta.

Poc després de publicar-se Carne apaleada, que va liderar el rànquing de novel·les de no ficció en aquest país, Inés Palou va decidir suïcidar-se davant del risc de tornar a la presó acusada de passar un xoc sense fons. Tanmateix va tenir encara temps d’escriure una segona novel·la, Operación Dulce que va estar a punt d’alçar-se amb el premi Planeta d’aquell any. Una ocasió per revisar la pel·lícula (La 2 la va recuperar fa quinze dies) i de llegir, o rellegir les dos novel·les, d’aquesta lleidatana semioblidada

‘Operación Dulce’, a un pas de guanyar el Planeta

Inés Palou va començar a escriure Carne apaleada el 1973, després de complir condemna en diverses presons espanyoles, entre elles la de Lleida. Amb un llenguatge molt proper dona a conèixer l’ecosistema carcerari del tardofranquisme, un món esclafat pel pes de les contradiccions d’una dictadura que es resisteix a desaparèixer.

La crítica va dir de la novel·la que tenia un valor incalculable per tractar-se d’un dels pocs llibres de memòries carceràries escrit per una presa comuna a Espanya. De fet, en el moment de la seua mort, Carne apaleada era un dels llibres més venuts en aquest país.

Poc abans de suïcidar-se, Inés Palou li va fer arribar a l’editor José Manuel Lara, que ja li havia publicat el seu primer treball, l’original de la seua segona novel·la, Operación dulce, amb un text manuscrit en el qual li indicava “li ofereixo en safata de plata l’èxit per al pròxim premi Planeta”.

Lara el va presentar pel seu compte i Operación Dulce, que recull diversos relats i vivències personals que li van explicar altres recluses durant el seu pas per la presó, va arribar fins l’antepenúltima votació del guardó que aquell any, 1975, va ser guanyat per Mercedes Salisachs, amb la seua novel·la La gangrena. Quan es va decidir el premi, ja feia dos mesos que Inés estava morta, però la seua novel·la va ser un nou èxit.