Quan Lleida era la capital de la lluita lliure: la saga Peyron era la més popular

Fins ben entrats els vuitanta, la lluita lliure (que gràcies a la televisió vam rebatejar posteriorment com a pressing catch) feia furor a Lleida. Primer va ser al ja desaparegut Frontó de Prat de la Riba, llavors General Mola; després al pavelló Antorxa als Camps Elisis, i finalment al de la Bordeta. En qualsevol cas, en vetllades nocturnes o de tarda (sempre que el Lleida no jugués al Camp d’Esports), el recinte s’omplia d’aficionats que vibraven davant de les habilitats que els lluitadors- actors exhibien al ring, bé fos entre els enfrontaments entre bons i dolents (els quals aixecaven més passions) o els que pujaven al quadrilàter etiquetats com a “fins estilistes”. 

El cas és que cada vetllada acabava tenint el públic com a element clau, fent-se còmplice dels errors arbitrals, sempre a favor dels dolents, les martingales d’aquests, la reacció final dels bons, o la inevitable, tot un clàssic, sortida del recinte en llitera i en braços de les assistències, llavors membres de la Creu Roja. 

Els organitzadors de les vetllades lleidatanes (la de Sant Esteve era una cita obligada en les festes nadalenques) estaven associats amb els responsables del Saló Price (Casanova cantonada Florida Blanca) de Barcelona i portaven lluitadors. El públic responia als reclams de la sempre atractiva revenja o als desafiaments de “cabells contra màscara”, un altre desafiament habitual, magnificats per la veuúltims temps sempre era la del company José Antonio García Barranco, que va popularitzar la falca d’“això ha fet mal, senyors”. 

La saga Peyron

Aquí, a Lleida, els ídols, per sobre d’altres, eren els components de la saga Peyron: José, el pare, que es resistia a abandonar el ring, i els seus fills, Pepe, que va arribar a lluitar pel títol Mundial en una gira per Mèxic, o Jordi, de trajectòria més curta al quadrilàter. I com a rivals, les màximes estrelles del Price barceloní, liderades pel més malvat entre els malvats, Joe Adell