El gran 'mar subterrani' de Lleida, comparat amb els grans pantans més propers

La descoberta hidrològica ha sigut durant els treballs inicials de la CHE (Confederació Hidrogràfica de l’Ebre) del nou Pla Hidrològic de l’Ebre, tal i com va explicar SEGRE. A banda d’aportar el descobriment de l’existència d’una immensa massa d’aigua subterrània de més de 80 km², els extrems de la qual se situen a Alfarràs, Alcarràs, Raimat i el Pla de la Font, ha descobert la certesa que allà hi va haver una enorme xarxa fluvial a la prehistòria, de fa 25 milions d’anys.

L’aqüífer, amb forma de triangle isòsceles molt allargat, s’estén al llarg de trenta quilòmetres en el seu eix nord-sud i ocupa una mica menys de deu a la part més ampla de l’eix est-oest. Ocupa una extensió de 81,62 quilòmetres quadrats amb els seus extrems nord i sud a Alfarràs i Alcarràs i les puntes est i oest a Raimat i al Pla de la Font, i que ha estat batejada com Planes de Raimat-Monreal.

Però com de gran és, aquest mar subterrani?

De moment no es tenen prou dades per parlar de capacitat d’aigua, però sí que es pot traçar aquest massa en un mapa, i comparar-la, en grandària, amb les altres grans masses d’aigua de casa nostra, per entendre la magnitud de la descoberta. 

En aquest exercici visual hi hem col·locat l’estany d’Ivars i Vila-sana, el més gran en superfície de Catalunya, junt amb el de Banyoles. Aquest ocupa una superfície de poc més d’un quilòmetre quadrat. Hi apareix també el pantà de Santa Anna, que té una superfície de 768 hectàrees, que equival a 7,68 quilòmetres quadrats. El de Rialb, 15 quilòmetres quadrats, mentre el de Sant Antoni i Talarn, té una superfície de 9,2 quilòmetres quadrats. 

Característiques geològiques i hidrològiques

Segons indiquen els documents preliminars de la CHE, aquesta massa d'aigua "es localitza dins dels dominis hidrogeològics Conca de l'Ebre i Catalànids i es correspon amb la Unitat Hidrogeològica de Planes de Raimat-Monreal". L'aqüífer es troba situat entre el Canal d'Aragó i Catalunya a l'est i el riu Clamor Amarga a l'oest, i la seva distribució territorial es reparteix principalment entre els termes de Gimenells i el Pla de la Font (38,4%) i Almacelles (35,8%), amb aportacions significatives a Alfarràs i Almenar, i presència menor a Alguaire, Lleida i Alcarràs.

La recàrrega d'aquesta massa d'aigua "es produeix principalment per infiltració de la precipitació i per retorns de reg", mentre que "les descàrregues es realitzen a través de brolladors perifèrics i de la xarxa fluvial", especialment cap al riu Clamor Amarga, que actua com a col·lector dels retorns del regadiu del Canal d'Aragó i Catalunya.

Un aqüífer independent amb reptes ambientals

Els estudis preliminars indiquen que aquesta massa d'aigua "no té contactes amb d'altres de forma lateral", la qual cosa la converteix en una formació hidrogeològica independent. Tanmateix, els documents de la CHE assenyalen que l'aqüífer està sotmès a pressions "puntuals" però "significatives" d'abocaments tant urbans com industrials, que afecten de manera moderada el 91,9% del seu volum i amb intensitat baixa al 8% restant.

Origen prehistòric

L'àrea on se situa l'aqüífer presenta evidències de la seva formació a partir d'un antic sistema fluvial. Segons els estudis, aquesta zona "ha experimentat una tectònica de compressió des del final de l'Oligocè", fa entre 34 i 23 milions d'anys, que "ha generat una sèrie d'estructures plegades i falles inverses que afecten els sediments". Els dipòsits trobats corresponen a "un sistema fluvial de tipus trenat de procedència pirinenca" previ a l'actual configuració de la xarxa fluvial, el que confirma l'existència d'un important curs d'aigua en aquesta regió fa milions d'anys.

Tot i la importància d'aquesta descoberta, la CHE reconeix que "no es té prou informació per elaborar un pla d'acció" sobre l'aqüífer, i indica que les dades necessàries "s'obtindran de futurs estudis específics" durant el proper cicle de planificació hidrològica, previst entre el 2028 i el 2033.