L'estany del Pla: un emblema de la lluita pel territori

“Moltes persones quan van veure l’estany recuperat no van poder contenir les llàgrimes, perquè havien tornat al paisatge de la seua infància.” Així va explicar ahir Jordi Sargatal en l’acte dels 20 anys de recuperació del llac el que aquest va significar per a nombroses generacions del Pla. Va ser el 1951 quan aquesta antiga llacuna va ser dessecada per convertir-se en zona agrícola. Antigament, les seues aigües eren de poca profunditat i de naturalesa salada, freqüentades pels anomenats salnitrers, persones que es dedicaven a recollir sal per després comercialitzar-la. La seua història va fer un gran gir al segle XIX amb l’arribada de les aigües del Canal d’Urgell, que van transformar profundament el paisatge agrícola de la zona. 

L’estany es va convertir en un dels aiguamolls interiors més grans de Catalunya, consolidant la seua funció com a espai social i natural. Quan es va assecar, “molts ho van passar malament, va ser una gran decepció i una injustícia”, va assegurar ahir el director tècnic de la recuperació, Toni Costa. L’estany mai va caure en l’oblit. La voluntat de tornar-li l’essència original va ressorgir als noranta de la mà d’un moviment popular liderat per l’ajuntament d’Ivars. El 1991 es va proposar el projecte, que va obtenir ampli suport social. Ramon Maria Guiu, llavors alcalde d’Ivars, recorda els inicis, quan les reunions amb els propietaris eren complicades i hi havia desconfiança. A poc a poc, es va aconseguir convèncer tothom. “Núria Feliu va tocar la pera a tot Barcelona” en suport a la iniciativa, va recordar ahir. El 2002 es va crear el Consorci de l’Estany i es van adquirir les finques per a la recuperació, amb una extensió de 165 hectàrees. 

La Diputació es va implicar en el projecte, de la presidència de Josep Grau a les de Josep Pont i Isidre Gavín. Les primeres obres van començar el 2003 amb l’ampliació del desaigüe del Corb. El 2005 es va firmar un conveni amb la Fundació Territori i Paisatge de la Obra Social de Caixa Catalunya que va impulsar la iniciativa. L’ompliment va començar l’abril del 2005 i l’acte oficial el va presidir el conseller d’Agricultura Antoni Siurana. El març del 2009 va assolir la cota màxima, amb 126 hectàrees inundades.

Els llaços del franquisme amb el buidatge de l’Estany

No era la primera vegada que s’intentava, però sí la definitiva. A mitjans del XX, Espanya i Europa estaven submergides en temps de postguerra i necessitaven aliments. El 1951, la companyia Locomoción y Transportes SA, juntament amb Saneamientos y Explotaciones Agrícolas, van expropiar els terrenys i van assecar el llac aparentment per acabar amb la malària, però en realitat pretenien guanyar terreny fèrtil per conrear. Darrere d’aquestes firmes hi havia figures lligades al franquisme com Joan Ventosa i Calvell (que va ser ministre de Franco), el seu gendre, Santiago de Cruïlles, i el seu cunyat, el canonge Despujol. L’empresa es va fer malgrat l’oposició d’una part del poble (que el 1919 va aconseguir parar el primer intent de dessecació). Però no va assolir l’èxit desitjat. Va provar de conrear arròs i va fracassar per la salinitat del terreny. El documental El retorn de l’aigua, de Carles Farré, que va poder visionar-se en part ahir, divulga aquest antecedent.