Els llaços del franquisme amb el buidatge de l'Estany d’Ivars i Vila-sana

L'Estany d’Ivars i Vila-sana celebra aquest any el vintè aniversari de l’inici del seu procés de recuperació, una fita mediambiental que va tornar a la comarca del Pla d’Urgell un dels seus emblemes naturals més importants. Després d'estar dessecat des de 1951, quan empreses vinculades al règim franquista el van buidar amb el pretext de combatre la malària —encara que el veritable objectiu era obtenir terrenys per a cultiu—, l’aiguamoll ha recuperat la seua esplendor gràcies a una iniciativa que va començar a materialitzar-se el 2003 i que va culminar el 2009 quan va assolir la seua cota màxima de 126 hectàrees inundades.

"Moltes persones quan van veure l'Estany recuperat no van poder contenir les llàgrimes, perquè havien tornat al paisatge de la seua infància," va explicar ahir Jordi Sargatal durant l’acte commemoratiu del 20è aniversari de la iniciativa. El projecte de recuperació va sorgir als anys 90 impulsat per un moviment ciutadà amb el suport de l’Ajuntament d’Ivars. Ramon Maria Guiu, alcalde de la localitat en aquell moment, recorda els complicats inicis: "Les reunions amb els propietaris eren difícils i existia molta desconfiança". No obstant, el suport social va anar creixent gradualment, fins el punt que figures com la cantant Núria Feliu es van sumar a la causa, qui segons va recordar Guiu, "va tocar la pera a tot Barcelona" per donar suport a la iniciativa.

La dessecació: un projecte franquista fallit

La història de l'Estany d’Ivars està marcada per l’intent frustrat de convertir-lo en terra cultivable. El 1951, en plena postguerra espanyola i europea, dos empreses —Locomoció i Transports SA juntament amb Sanejaments i Explotacions Agrícoles— van expropiar els terrenys i van procedir a assecar el llac. Darrere d’aquestes companyies es trobaven personatges estretament vinculats al règim de Franco, com Joan Ventosa i Calvell (exministre franquista), el seu gendre Santiago de Cruïlles i el seu cunyat, el canonge Despujol.

Aquest no va ser el primer intent de dessecació, ja que el 1919 la població local havia aconseguit frenar una iniciativa similar. No obstant, el 1951 no van poder evitar que el projecte seguís endavant, malgrat l’oposició de molts veïns. El documental "El retorn de l’aigua", dirigit per Carles Farré i parcialment projectat durant la commemoració, recull aquests antecedents històrics i l’impacte que va tenir la dessecació en la població local.

L’objectiu agrícola de la dessecació va resultar un fracàs estrepitós. Segons va explicar Toni Costa, director tècnic de la recuperació, "van provar de conrear arròs, però van fracassar a causa de l’elevada salinitat del terreny". Malgrat aquest revés, l’estany va romandre sec durant més de cinc dècades, causant "una gran decepció i una injustícia" per a molts habitants de la zona.

D’antic aiguamoll salat a joia natural de Catalunya

L'Estany d’Ivars té una rica història que es remunta segles enrere. Originalment, les seues aigües eren poc profundes i de naturalesa salada, el que va atreure als denominats "salnitrosos", persones dedicades a la recol·lecció de sal per a la seua posterior comercialització. Aquest ecosistema va experimentar una profunda transformació en el segle XIX amb l’arribada de les aigües dolces del Canal d’Urgell, que van canviar radicalment el paisatge agrícola de la comarca.

Gràcies a aquesta transformació, l’estany es va convertir en un dels aiguamolls interiors més importants de Catalunya, consolidant-se com un espai de gran valor tant social com natural. La seua dessecació el 1951 va suposar un dur cop per a la identitat de la comarca, però el record del llac mai no va desaparèixer de la memòria col·lectiva.

El procés de recuperació: un exemple de mobilització ciutadana

La recuperació de l'Estany d’Ivars constitueix un cas paradigmàtic de com la mobilització ciutadana pot revertir danys mediambientals històrics. El 1991, exactament quatre dècades després de la seua dessecació, va sorgir la proposta formal per a la seua recuperació, que ràpidament va obtenir un ampli suport social.

El projecte va fer un pas decisiu el 2002 amb la creació del Consorci de l'Estany i l’adquisició de les 165 hectàrees necessàries per a la recuperació. La Diputació Provincial es va implicar activament en el projecte durant les presidències successives de Josep Grau, Josep Pont i Isidre Gavín, garantint la continuïtat institucional necessària per a un projecte d’aquesta envergadura.

Les obres van començar finalment el 2003 amb l’ampliació del desaigüe del riu Corb. Un impuls fonamental va arribar el 2005 amb la firma d’un conveni amb la Fundació Territori i Paisatge de l'Obra Social de Caixa Catalunya. El procés d’ompliment es va iniciar l’abril d’aquell mateix any, en un acte oficial presidit pel llavors conseller d’Agricultura, Antoni Siurana. El punt culminant va arribar el març de 2009, quan l’estany va assolir la seua cota màxima, amb 126 hectàrees inundades.

Quines característiques té actualment l'Estany d’Ivars?

En l’actualitat, l'Estany d’Ivars constitueix un dels aiguamolls més importants de l’interior de Catalunya. Amb les seues 126 hectàrees de superfície aquàtica, s’ha convertit en un refugi per a nombroses espècies d’ocells migradors i en un ecosistema de gran valor ecològic. El llac ha recuperat bona part de la biodiversitat que el caracteritzava abans de la seua dessecació, convertint-se en un punt de referència per a ornitòlegs i amants de la naturalesa.

A més del seu valor mediambiental, l'Estany ha recuperat també la seua funció com a espai social i cultural per a la comarca. Nombroses activitats educatives, esportives i de lleure es desenvolupen entorn del llac, contribuint a la sensibilització mediambiental i al desenvolupament sostenible de la zona.

Per què va fracassar l’intent de conrear als terrenys de l’antic llac?

El fracàs del projecte agrícola després de la dessecació es va deure principalment a l’elevada salinitat del terreny, que feia impossible el cultiu de l’arròs o altres productes. Aquesta característica, que havia estat ignorada pels promotors vinculats al règim franquista, va acabar demostrant el desencertat de la decisió de dessecar l’aiguamoll, tant des del punt de vista econòmic com ecològic.

Quin paper juga avui l'Estany d’Ivars en l’ecosistema català?

Vint anys després de l’inici de la seua recuperació, l'Estany d’Ivars s’ha consolidat com un dels espais naturals més valuosos de l’interior de Catalunya. La seua importància com a refugi per a ocells migradors, la seua biodiversitat i la seua funció com a regulador hidrològic el converteixen en un exemple de recuperació d’espais naturals degradats. A més, la seua gestió sostenible ha permès compatibilitzar la conservació ambiental amb l’ús públic i educatiu, transformant-lo en un model de referència per a projectes similars.