Quatre municipis de Lleida aconsegueixen cobrar pel pas de les línies elèctriques

Quatre municipis de Lleida han aconseguit l’aval del Tribunal Suprem i del TSJC (Tribunal Superior de Justícia de Catalunya) per obligar les companyies elèctriques a tributar per una peça clau del seu negoci: les torres de les esteses per les quals transporten l’energia d’alta tensió, malgrat que en queden fora els cables.

Es tracta dels consistoris de Llavorsí, Rialp, Baix Pallars i Esterri de Cardós, que a poc a poc, i després dels respectius pronunciaments del Suprem i el TSJC, són els únics de l’Estat que han aconseguit gravar amb un tribut, en aquest cas una taxa derivada d’una ordenança municipal, aquestes instal·lacions. Mentrestant, centenars de municipis de tot l’Estat veuen rebutjats els seus plantejaments i alguns comencen a retirar les ordenances.

L’ordenança d’Esterri de Cardós ha rebut el vistiplau del Suprem, mentre que la de Llavorsí ha estat avalada pel TSJC (Tribunal Superior de Justícia de Catalunya) sense que Red Eléctrica, el principal litigant amb els consistoris per aquest assumpte, hagi recorregut aquesta sentència en cassació.

La companyia sí que va aconseguir tombar l’ordenança de Montenartró, una EMD (Entitat Municipal Descentralitzada) de Llavorsí per una qüestió de legitimitat que es resol per si sola i el plantejament de la qual, de fet, ha servit per aclarir la situació jurídica: l’establiment de les taxes correspon als municipis i no a les seues pedanies.

Les sentències del Suprem sobre la pràctica totalitat de les ordenances sempre van tenir dos trets comuns: el vistiplau a l’existència del tribut, per ser obvi que es tracta d’una ocupació de l’espai públic que dona a les companyies un benefici, i el rebuig de la manera de calcular la quota, és a dir, als paràmetres que els municipis aplicaven per liquidar-lo.

El truc es troba en un plantejament jurídic de caràcter tècnic: calia plantejar que només la col·locació de les esteses (cablejat) són un supòsit d’“aprofitament especial” de l’espai públic, mentre que les torres d’aquestes línies (d’alta tensió: 110 kV o més) sí que suposen un “ús privatiu”. I, també restringir l’aplicació als terrenys públics i als comunals, és a dir, als boscos, camins i altres superfícies de titularitat municipal i/o comunal.

La pràctica totalitat dels municipis de l’Estat afectats per la pressió de les línies elèctriques afirmaven, i els tribunals rebutjaven, que tant les torres com les esteses són aprofitaments especials.

L’aprofitament especial no impedeix que en aquests espais hi hagi altres usos, malgrat que resulta obvi que en limita alguns com els forestals en obligar a desarborar franges de terreny perquè actuïn com a tallafocs, i reporta beneficis a qui l’efectua. El privatiu té més intensitat i no sol permetre altres explotacions.

Una taxa anual de 553 a 2.665 € per cada torre en sòl públic

Les ordenances fiscals dels quatre municipis que han vist ratificats els seus plantejaments sobre la fiscalitat de les línies d’alta tensió, les de 110 kV a 380 kV, inclouen un sistema de càlcul que valora les torres en una forquilla que va dels 22.144 euros per a les que s’utilitzen a les esteses de 110 kV de menor impacte fins als 106.622 que s’assignen a les de 380. Això, al seu torn, genera unes bases imposables que van d’11.073 a 53.314 euros que, una vegada aplicat el tipus del 5% avalat pel Suprem, dona lloc a un ventall de quotes de 553 € i 615 € per a les torres dels traçats de 110 kV, de 1.406 € i 1.512 € per a les que s’utilitzen en els de 220 kV i de 2.665 per a les empleades en els de 380 kV. Red Eléctrica, la companyia més afectada per la taxa, considera “desproporcionats” els imports i “arbitraris” els valors en els quals es basa el càlcul de les quotes, segons afirma en el recurs que ha presentat contra la liquidació que li ha remès l’ajuntament de Llavorsí pels exercicis del 2023 al 2025, en què assegura que pateix “inseguretat jurídica”.

Els preàmbuls d’algunes d’aquestes ordenances, com la de Baix Pallars, fan referència a l’impacte que les elèctriques generen en àrees com el Pirineu i al negoci que n’obtenen. “Seria injust que aquestes càrregues s’haguessin de suportar gratuïtament precisament per les entitats municipals que les suporten sense ser, ni de bon tros, les principals destinatàries” de l’energia, assenyala. “Aquestes potents línies d’electricitat suposen inversions milionàries d’empreses de gran capacitat econòmica que ocupen el domini públic local i comunal” per al qual “resulten estèrils”, afegeix.