La Universitat d’Estiu revisa en un curs la salut del català de la Franja

“És contradictori que una llengua declarada com a pròpia no tingui caràcter oficial, això és una anomalia democràtica que es dona en una democràcia que està pensada en clau castellana”, assenyala Quim Gibert, escriptor i docent de Fraga que aquest divendres participarà en el seminari sobre la situació del català a la Franja inclòs en la programació de l’UCE (Universitat Catalana d’Estiu).

El curs, titulat La Franja, un Ponent ple d’electricitat, que es desenvoluparà a la seu central de l’UCE a Prades, i coordinat per l’historiador Joaquím Monclús, comptarà amb ponents com Josep Lluís Soler, activista cultural del Martarranya, i de Josep Ramon Noguero, tamarità i impulsor del Moviment Franjolí.

“Es tracta d’un seminari sobre la Franja i sobre la seua identitat lingüística”, anota Gibert, que destaca que “l’objectiu és proposar solucions” per a la situació de la llengua en aquestes comarques de la zona oriental de les tres províncies aragoneses.

“Viure en una frontera sempre suposa viure en una situació peculiar i sempre més rica que a l’interior, perquè permet el contacte amb la cultura dels dos costats”, afegeix.

Tanmateix, la situació del català en aquesta zona, en la qual és el vehicle de comunicació habitual de més de 33.000 ciutadans, no és la millor de les últimes dècades com a conseqüència de l’abandó institucional del Govern d’Aragó, que ha suprimit el gruix de les polítiques de promoció. Polítiques locals com la recuperació a escala local del programa Jesús Moncada per l’ajuntament de Mequinensa, i altres d’àmbit estatal com la injecció de fons del ministeri de Cultura a l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua a la diputació de Saragossa pal·lien aquest declivi.

Gibert situa aquest abandó institucional com la principal amenaça per al català de la Franja en l’anàlisi DAFO (debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats) que fa per a SEGRE. “Hi ha una substitució lingüística avançada del català per part del castellà” per la “inacció de governs irresponsables i insensibles” que generen “hostilitat”, diu.

I allà apareixen les debilitats. “El català queda al ras, en la indigència, a la seua sort, per la no-oficialitat”, assenyala, ja que “el règim del 78 no ha dignificat la llengua pròpia de la Franja de Ponent i els drets lingüístics dels catalanoparlants no són reconeguts: és un dèficit democràtic molt greu, propi de les dictadures lingüicides, i un maltractament lingüístic explícit a la població, fins i tot la d’acollida”.

A les escoles, afegeix, “el català, com a matèria, és ensenyat sovint com si fos una llengua aliena a la realitat lingüística de la Franja”. I a això se sumen dos debilitats més: “La baixa autoestima lingüística dels habitants de la Franja” davant dels “prejudicis lingüístics desfavorables” que genera aquesta situació i, paral·lelament, la generació de “dinàmiques involuntàries de desintegració lingüística local” per a una població immigrant que “no troba mecanismes d’integració lingüística”.

Entre les fortaleses es troben aspectes de la cultura popular com un vocabulari “indiscutiblement tant o més català que el de la Catalunya interior”, amb conservació de paraules abandonades en altres àmbits; llaços com els que mantenen les diferents zones amb àrees com les de Tortosa, Almacelles, Balaguer i Tremp i, també, produccions literàries com les de Moncada, Mercè Ibarz i Francesc Serés. Assenyala com la principal oportunitat “el descobriment del contrast de frontera com a espai d’intercanvi”.