Quan Fraga va ser francesa: Napoleó va incloure la ciutat a la província imperial de les Boques de l’Ebre
També es va annexionar 2 anys Torrent, Mequinensa, Faió, Nonasp i Favara
Mapa de l’època que recull la distribució administrativa napoleònica.
Fraga va formar part de Catalunya dos anys, i també de França, encara que només de uire i no de facto, perquè Napoleó la va incorporar a la província de les Boques de l’Ebre (Les Bouches-de-l’Ebre)”, recorda Quim Gibert, escriptor i docent de la capital del Baix Cinca que rememora aquest episodi històric tant documentat com escassament difós.
Fraga no va ser l’únic municipi de la Franja que va passar a formar part del Primer Imperi Francès, ja que l’annexió, més administrativa que pràctica, va afectar també dos localitats més del Baix Cinca, com Mequinensa i Torrent, i tres més del Baix Aragó com Favara, Faió i Nonasp.
La demarcació, que incloïa ciutats com Tarragona, Tortosa, Cervera i Reus, tenia la capital a Lleida i va ser la de més extensió de les quatre en què l’imperi napoleònic va dividir el que avui és el territori de Catalunya i part de la Franja. El seu primer prefecte va ser Jean Paul Alban de Villeneuve-Bargemont, un metge i erudit autor de diversos tractats sobre política i economia que el situen com un dels precursors del corrent socialcristià.
Els canvis de dependència administrativa de Fraga han estat freqüents des de l’edat mitjana.
Així, les altres tres eren el Segre, que incloïa grosso modo les actuals vegueries de l’Alt Pirineu i Aran i de la Catalunya Central i que tenia la capital a Puigcerdà, i Montserrat i Ter, que vindrien a correspondre’s amb les províncies de Barcelona i de Girona i les respectives capçaleres de les quals ja eren les actuals.
Aquestes unitats administratives, que incloïen al seu torn una subdivisió a 31 cantons que en el cas de la zona occidental tenien les seus a Cervera, Tortosa i Tarragona, es van mantenir vigents entre el 26 de gener del 1812 i el 10 de març del 1814, quan les tropes franceses ja estaven abandonant la península Ibèrica al finalitzar la Guerra de la Independència i després de pràcticament set anys d’ocupació en què es van anar donant diferents situacions institucionals.
A mitjans d’aquell llarg període, el 7 de març del 1813, van tenir una reestructuració en què Boques de l’Ebre va ser agrupada amb Montserrat i Lleida va perdre la capitalitat, mentre que Segre i Ter van passar a ser una única província amb la ciutat de Girona com a capçalera. No obstant, el decret que establia aquesta reordenació territorial mai va arribar a ser publicat al Bulletin des Lois, el butlletí oficial de l’Estat francès, de manera la seua vigència és posada en dubte per part d’alguns historiadors.
“Durant aquells dos anys, el català es va mantenir com la llengua oficial juntament amb el francès a tota la zona. França va incorporar aquestes poblacions a Catalunya i Catalunya a França”, assenyala Gibert, que planteja que en aquella època “Catalunya era una espècie de Bèlgica del Sud” dins de l’imperi napoleònic.
El de les Boques de l’Ebre és un més dels trasllats de Fraga en els seus tretze segles d’història: la ciutat, que va passar del regne Almoràvit al d’Aragó el 1149 per formar part del territori de Lleida i quedar integrada com a baronia als dominis de la família Moncada, va passar segles canviant de pertinença al regne i la Corona d’Aragó, i abans entre les taifes de Larida i Saracusta, en funció de quins límits marcava el curs del riu Cinca.
I no seria l’últim moviment: el 1833 va deixar d’estar adscrita a Saragossa per integrar-se a la província d’Osca. I de l’octubre del 1936 a l’agost del 1937 va formar part (i va ser la primera capital) del Consell d’Aragó, el primer govern insurgent de la història després de l’assaig de la Makhnovia a Ucraïna del 1919 al 1922.
Fraga va recolzar la maniobra de Palafox per crear un estat satèl·lit gal
La representació de Fraga va ser una de les que, el juny del 1808 i amb les de Borja, Calataiud, Eixea, Jaca, Terol i Saragossa, van donar suport en les renascudes Corts d’Aragó a la maniobra del general José Palafox per aconseguir el poder absolut als territoris de l’antic regne, un episodi poc conegut de la història del país i que fa ja uns anys va documentar l’historiador de la Universitat de Saragossa Antonio Peiró.
Els treballs de l’investigador, basats en la correspondència personal del militar amb persones properes, permeten arribar a la conclusió que Palafox, que havia viatjat a França amb Ferran VII en vigílies de les Capitulacions de Baiona, va passar els primers anys de la Guerra de la Independència jugant a dos baralles, una de suposada alineació amb els borbons en la qual assegurava que tenia el mandat d’aixecar en armes Aragó contra els francesos i una altra en la qual l’objectiu era situar aquest país com un satèl·lit de l’imperi napoleònic. La primera fase del pla era coincident: aconseguir el poder polític i militar sobre Aragó, la qual cosa va començar a forjar-se en la sessió de les Corts del 9 de juny d’aquell any.
