Canal d’Urgell: la conquesta de l’oest a la Catalunya del segle XIX

Durant la segona meitat del segle XIX, coincidint amb la Conquesta de l’Oest nord-americana, Catalunya va protagonitzar la seua pròpia transformació: la construcció del canal d’Urgell. Va ser una història de visió, sofriment i transformació que ha estat recuperada al documental El Canal d’Urgell. La conquesta del secà, produït per Trèvol TV amb el suport de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI). El reportatge està narrat per la directora de la Fundació Canals d’Urgell, Maribel Pedrol, i el periodista i escriptor Francesc Canosa. L’estrena va tenir lloc divendres passat a la sala d’actes de la Casa Canal de Mollerussa.

Tal com s’explica a l’esmentat documental, el canal d’Urgell es va començar a construir després de cinc segles de projectes fallits. Finalment, el 1852, sota la direcció de Manuel Girona, un dels empresaris més influents de la burgesia barcelonina, es va aprovar el projecte definitiu. La família Girona va veure en aquell Clot del Dimoni una oportunitat de convertir l’or del vell oest americà en or verd: fruita, cereals i progrés del territori.

Entre 15.000 i 16.000 persones van participar en la construcció del canal, moltes de les quals en condicions extremes. Més de 9.000 treballadors eren camperols i jornalers locals que buscaven un salari per sobreviure, mentre que més de 6.000 eren reus procedents de presons de Burgos i Tarragona, que pujaven encadenats per parelles per treballar a canvi de redempció.

Les malalties, els ofegaments i els accidents eren constants, i molts van perdre la vida. En el moment de màxima activitat, fins a 1.200 presos treballaven simultàniament al túnel de Montclar, que va ser el gran desafiament tècnic d’aquesta obra: una galeria de 5 quilòmetres excavada a pic i pala. Quan va estar acabat, es va convertir en el més llarg d’Europa.

Quan l’aigua va començar a regar, el 1861, la il·lusió va durar poc. Els camperols, acostumats al secà, no sabien treballar amb aigua. Les terres no tenien drenatges ni desnivells, i l’aigua quedava estancada, convertint-se en un focus de paludisme. Pobles com Linyola van perdre fins al 70% de la població adulta en edat de treballar, tal com apunta Pedrol. Espantada, la gent va arribar a maleir el canal. El que havia de ser font de vida es va convertir en una pandèmia mortal.

Van fer falta entre cinquanta i seixanta anys perquè la població aprengués a dominar l’aigua i adaptar la seua agricultura a la nova realitat. Quan finalment ho van aconseguir, la plana va florir i es va convertir en un verger.

El canvi no només es va notar als camps, sinó també en les persones. Segons explica Canosa, els nens van créixer una mitjana de sis centímetres més que les generacions anteriors. Aquest increment és un símbol del progrés: una mostra de com l’arribada de l’aigua i la millora en l’alimentació van transformar la salut, la fortalesa i el futur de tota una generació.

Aquest nou documental es pot veure a través del canal Mil Històries de YouTube.