Alfals d’Almacelles per a la Primera Guerra Mundial: “les paques podien esmorteir l’impacte de la metralla i de les bales”

L’estat espanyol no va participar en la Primera Guerra Mundial, però el gran conflicte va tenir conseqüències en països que se’n van mantenir al marge. Josep Ibars explica que Almacelles va facilitar alfals a França com a aliment dels animals i com a insòlit material de protecció a les trinxeres.

Entre 1914 i 1918, Europa va viure la Primera Guerra Mundial, un conflicte immens que trasbalsà la vida de milions de persones. Tot i que Espanya es mantingué neutral, les conseqüències del conflicte arribaren igualment als nostres pobles. França, immersa en fronts devastadors com el de Verdun, necessitava enormes quantitats de farratge. L’alfals, un recurs especialment valuós –i del qual Almacelles en disposava en abundància– servia tant per alimentar els animals com per reforçar les trinxeres.

Les paques d’alfals premsat podien esmorteir l’impacte de la metralla i de les bales, convertint-se en un insòlit però efectiu escut, fàcil de transportar quan la línia del front avançava o retrocedia. En aquest context d’efervescència arribà a Almacelles, cap al 1914, un jove anomenat André Dousset, enviat pel govern francès amb la missió d’adquirir tota la userda possible. Amb caràcter afable i una gran constància, es guanyà la confiança dels pagesos i comprà bona part de la producció local.

El tossalet –o Era del Pujolet–, situat entre els carrers Anselm Clavé i Joaquim Costa i avui desaparegut, fou el centre de les seves operacions. L’André organitzà tota la logística: hi apilava l’alfals i hi instal·là maquinària per premsar-lo. Un cop preparades les càrregues, els carreters les transportaven fins a l’estació, on els vagons s’omplien abans d’emprendre el camí cap al front. El trànsit de mercaderies experimentà un creixement espectacular: de 9.819 tones de productes agrícoles l’any 1909 es passà a prop de 15.000 el 1918.

La gent gran del poble encara recorda el relat d’un greu ensurt que es visqué un estiu a l’era de l’André. L’alfals, apilat sense haver-se assecat del tot, va fermentar, s’escalfà i acabà encenent-se. En veure les flames, tot el poble va sortir corrents per ajudar. Es formà una cadena humana de més de 350 persones: homes, dones i joves es passaven galledes d’aigua una rere l’altra des de la Bassa Dolenta, situada a uns dos-cents metres. Quan caigué la nit, un automòbil –potser l’únic del poble– feia llum, però per reforçar-la, uns joves en van desmuntar els fars i els van utilitzar com a improvisades llanternes per il·luminar els qui omplien les galledes dins la bassa. Gràcies a aquell esforç col·lectiu, el foc fou finalment sufocat i deixà en la memòria d’Almacelles un episodi d’unitat i solidaritat que val la pena no oblidar.

Però no tot era feina. L’André també va trobar temps per passejar pel carrer Major de la localitat. I fou així com el seu cor quedà captivat per Teresa Simó Baltasar, una jove d’Almacelles amb poc més de disset anys. En acabar la guerra, la parella marxà a París, on formaren família i on l’André continuà dedicant-se al comerç. Van tenir dues filles: la Jacqueline i la Gisela. Jacqueline Dousset Simó –una de les dues filles del matrimoni; l’altra es deia Gisela– va conèixer l’any 1936 Jean Costrejean, que treballava al costat del seu pare a la fàbrica familiar de xocolata, Costrejean et Tichets, fundada el 1866.

Durant la Segona Guerra Mundial, Jean va servir a l’aviació francesa, probablement pilotant el model més abundant del moment: el Morane-Saulnier M.S.406. Desmobilitzat el 1942, va poder casar-se amb la Jacqueline a finals d’aquell mateix any.

L’ocupació alemanya feia molt difícil la vida a París. Per aquest motiu, la Jacqueline va intentar en diverses ocasions obtenir de la Gestapo –que exercia funcions d’intel·ligència i contraintel·ligència– el permís per tornar a Almacelles amb el seu marit. Però el fet que Jean havia estat pilot d’aviació no afavoria gens l’autorització, ja que la seva experiència militar podia ser considerada sensible per les autoritats ocupants. La parella sembla que va continuar residint a París, on naixeria el seu fill, Jean-Marc, l’any 1944.

Jean-Marc Costrejean inicià la seva carrera el 1971 a l’Institut Pasteur, sota la direcció de Jacques Monod, Premi Nobel de Medicina. Destacà en la recerca fonamental en hematologia dins la unitat de bioquímica cel·lular del professor Georges Cohen, on demostrà una feina d’una qualitat excepcional. A més de científic, fou un erudit que publicà en diverses revistes franceses i estrangeres, molt apreciat per la seva senzillesa humana i intel·lectual.

El 1978 obtingué el doctorat en ciències biològiques sota la direcció de Paul Schmitt, i posteriorment col·laborà durant molts anys amb el doctor R. Santier i amb el laboratori del carrer Sablons, a París. L’any 1989, va perdre tràgicament la vida en un accident d’equitació.

Durant tots aquells anys, la família Dousset Costrejean continuà visitant Almacelles, sovint amb xocolata de l’empresa familiar per als parents i amics. Aquelles estades mantenien viu un lligam nascut en temps difícils, però sostingut per l’afecte i la memòria.

Avui, més d’un segle després, aquell episodi ens recorda que la història d’Almacelles també s’escriu amb petites històries humanes que travessen fronteres i generacions.