No cobrar ni un euro per ser l'alcalde: dotze batlles de pobles lleidatans han decidit seguir aquest exemple

"Tothom, per llei, hauria de passar per l’ajuntament, un per un”, afirma Pere Pedrol, alcalde de Camarasa des que, a començaments d’octubre, va rellevar Elisabet Lizaso al càrrec pel que queda de mandat. Pedrol és un dels 30 alcaldes de la demarcació de Lleida que li surten gratis al seu ajuntament, segons les dades del ministeri d’Hisenda. I és, alhora, un dels 12 que no perceben cap mena de retribució per l’acompliment de càrrecs públics, cosa que sí que reben els altres 18 en altres institucions.

La llista d’alcaldes que no cobren per la seua tasca la completen Maria Carme Ribó, d’Alàs i Cerc; Alidé Sans, de Bausen; Juan Carlos Lastera, de Canejan; Pere Joan Piñol, dels Torms; Josep Maria Sebastià, d’Espot; Rafael López, de Gósol; Meritxel Capdevila, de Maldà; Llorenç Ros, de Menàrguens; Santiago Cisquella, d’Oliola; Jordi Pallé, de la Guingueta d’Àneu, i David Mir, de Riu de Cerdanya.

“Al final estem per tirar endavant el poble. Hi poso molta dedicació, tota la que puc, encara que algun dia no puc anar a l’ajuntament”, explica Pallé, emprenedor que opera en l’hostaleria i l’energia, entre altres àmbits. “Em guanyo bastant bé la vida”, anota. Posa el cotxe per als desplaçaments i el mòbil per a les gestions en un ajuntament amb una altra peculiaritat: una regidora de l’equip de govern cobra l’ajuda de la Generalitat per a càrrecs públics, una indemnització que té entre altres objectius el de dissuadir de pràctiques caciquistes. “Vam decidir fer-ho així perquè no es perdés”, indica.

Tanmateix, la imatge del polític frugal no és la més estesa gràcies a perfils infames com els de l’exministre José Luis Ábalos, el seu assessor Koldo García o Vicente Sanz, l’implicat en el cas Naseiro que va deixar anar aquell “estic en política per forrar-me”, erròniament atribuït a l’exministre Eduardo Zaplana, reu de corrupció. “Fastigueja, però és el que hi ha”, apunta Pallé sobre aquesta imatge.

“Passar per l’ajuntament és una experiència”, assenyala Pedrol, agricultor, ramader i gestor d’una casa de turisme rural que va començar com a regidor el 2019, que recalca que “ningú no m’ha obligat, ningú no m’ha posat una pistola al pit per ser regidor ni alcalde, i tampoc no milito en cap partit. I d’aquí a dos anys, quan acabi, me n’aniré a casa amb la consciència tranquil·la”. “La meua renda està bé, i gràcies que tinc tres treballadors molt bons puc dedicar temps al meu poble sense desatendre la meua ocupació”, explica.

Els regidors de Camarasa van decidir fa dos mandats no cobrar per anar a plens ni passar dietes o despeses de gasolina davant de l’anguniosa economia municipal. De fet, l’anterior alcaldessa va renunciar a l’ajuda per a càrrecs públics. “Havia deute, com havíem de cobrar? Ara estem econòmicament bé”, assenyala l’alcalde, partidari d’“intentar aplicar les receptes de l’economia familiar a l’ajuntament: si cal anar-hi, s’hi va; però anar per anar, no”.

“Dignificar la política”

La seua antecessora planteja, no obstant, el debat sobre la remuneració dels càrrecs públics, un debat que fa 25 segles que està obert a Occident, des que Aristòtil va plantejar en la seua Política les diferències entre democràcia, aristocràcia, oligarquia i tirania. “Volem polítics professionals i que responguin però que ens surtin gratis. Cal dignificar la política, en la qual el 90% de la gent que hi és té els mateixos problemes que qualsevol veí per arribar a fi de mes”, indica.

“És un debat obert”, coincideix David Mir, de Riu de Cerdanya. “Un ajuntament implica molta dedicació, i en el nostre cas és tot voluntariat”, explica. “Riu és un poble petit en què mai no s’ha cobrat, i pensem mantenir-ho així. Implica moltes hores, però no és exclusiu”, afegeix.

L’alcaldessa del Pont de Suert, Iolanda Ferran, no li surt a l’ajuntament, ni de lluny, pels 51.661 € de sou que li atribueix Hisenda. No cobra com a edil, encara que sí com a delegada de la conselleria de Cultura de la Generalitat al Pirineu.