Un ‘pollastre’ monumental
Cultura activa els tràmits per declarar Bé d’Interès Cultural les ‘curses de pollastre’, documentades a la Llitera fa més de 300 anys i fa 150 al Baix Cinca. Llegendes de l’atletisme com Mariano Haro, Pol Oriach i Eliseo Martín han madurat en aquestes proves locals
La primera cursa pedestre datada a Peralta és del 1716, fa més de tres segles. - J.A.ADELL/C.GARCÍA
Aquestes carreres, o curses, són anteriors a l’atletisme en si. I moltes són centenàries. De fet, la meitat de les carreres centenàries de tot el món se celebren a Aragó”, explica José Antonio Adell, primer participant, després animador i més tard estudiós amb Celedonio García de les curses de pollastre. El seu arrelament ha fet que la conselleria de Cultura d’Aragó n’hagi activat la declaració com a BIC (Bé d’Interès Cultural).
La més antiga de la Llitera, de Peralta de la Sal, està documentada el 1716. De segle i mig abans, del 1585, data la primera de Montsó, celebrada per Sant Mateu en plenes Corts d’Aragó convocades per Felip II (van acabar a Binèfar) i amb una peça de tafetà, una espasa i un barret com a premi. La primera de Sant Esteve es remunta al 1840, la de Mequinensa al 1875, la de Fraga al 1876 i la de Binèfar al 1877.
Algunes s’han perdut, d’altres s’han recuperat i n’hi ha, com les de Camporrells, Baells, Alcampell, Esplucs, Vallobar, Ontinyena, Alcolea i Albalat amb intermitències. La de Binèfar va tornar el 1987, la de Tamarit el 1956, la d’Altorricó complirà 70 anys, la de Peralta passa dels 40, la de Bellver, nocturna des de la seua incompatibilitat amb un enterrament, en complirà 50 el 2029, i a Saidí n’hi va haver dos.
L’ordre de Cultura les defineix com “una tradició ludicocompetitiva que va estar àmpliament estesa pel territori com a element habitual de les festes populars”, amb un “variat ventall de carreres pedestres”, de les quals “les més destacades han estat les denominades carreres o curses de pollastre, en les quals un grup de corredors intenta aconseguir un premi en espècie”.
La denominació deriva del premi més habitual mentre ho va permetre la normativa de benestar animal: un lot de sis pollastres, tres per al guanyador, dos per al segon i un per al tercer, i en ocasions una ceba per al quart o l’últim. De vegades el premi era una espasa, una joia, una cullera de plata o un corder. Aquestes recompenses es van anar veient substituïdes per diners en metàl·lic, “malgrat que en alguns llocs es va mantenir la denominació de curses de pollastre, així com alguns rituals vinculats” com la música folklòrica en viu.
Els elements bàsics d’una cursa de pollastre serien l’escenari, urbà o per diversos punts emblemàtics del lloc com esglésies, ermites, ponts i fonts; les primes a grups de corredors, que afavoreixen les picabaralles, i l’animador o charrín (narrador o speaker). “És molt important: narra la carrera, explica qui corre en cada grup, anuncia les primes i anima l’ambient”, assenyala Adell.
Les curses de pollastre han tingut participants selectes com Eliseo Martín, diverses vegades campió d’Espanya de 3.000 metres obstacles i bronze al mundial de París 2003, o Pol Oriach, campió europeu sub-20 d’aquesta mateixa prova. A Mariano Haro les estades a Aragó als estius dels anys 70 per guanyar una mica de diners corrent pollastres van arribar a costar-li l’expulsió, després revertida, de la selecció estatal. “Els membres de l’equip espanyol de cros corrien de vegades amb noms falsos per evitar les sancions”, anota.
