De funcionari de Telefónica a guardià de la memòria dels pastors del Pirineu de Lleida

Eduardo Marín va arribar a Peramea fa 22 anys. En aquest poble del municipi del Baix Pallars ha completat un canvi de vida absolut que va arrancar el 1992 a Barcelona. “Era funcionari de Telefónica. Feia de telefonista, però vaig veure que allò no era la meua inquietud i ho vaig deixar tot.” 

Veient el resultat de la seua aventura, es pot dir que aquest pallarès d’adopció va encertar de ple. Avui és mestre artesà en marroquineria reconegut per la Generalitat, i aquesta mateixa setmana ha estat guardonat amb el Premi Nacional d’Artesania per la seua tasca en la recuperació de la indumentària històrica dels pastors del Pallars i de l’Alta Ribagorça.

“Mai me n’he penedit. Volia viure al món rural, treballar la terra i dedicar-me a l’artesania”, explica, “encara que en aquella època no sabia res d’artesania ni de com cuidar la terra”, per la qual cosa els seus començaments van ser totalment autodidactes. “En aquella època hi havia molt pocs llibres editats, però mirant aparadors vaig conèixer un sabater que durant sis mesos em va donar moltes nocions sobre com treballar el cuir. No he tingut més mestres.”

“M’agradava moltíssim el cuir, i des d’aleshores no he parat”, explica Marín des del seu taller, en el qual crea peces cosides a mà. “Visc molt en contacte amb la naturalesa, i quan dissenyo sempre em fixo en les seues formes: mirar un arbre, un pebrot o una tomata del meu hort. Tot això per a mi és l’artesania màxima, i aquesta és la meua inspiració absoluta.”

La trajectòria d’Eduardo Marín, tanmateix, no seria la mateixa sense l’encàrrec que el 2009 li va fer l’Obrador Xisqueta per recuperar la motxilla que els pastors del Pirineu utilitzaven mentre treballaven. “Llavors me’n vaig anar a veure un pastor de Llessui que ja tenia 80 anys, i ell em va transmetre el coneixement” per reproduir una motxilla com les que els pastors fabricaven amb les seues pròpies mans. 

“Em vaig adonar que m’havia transmès una cosa gran”, narra Marín, que a partir d’aquell moment va iniciar un procés d’investigació etnològica que li va fer veure que moltes de les peces de la indumentària històrica dels pastors “ja no existien. Només hi havia fotografies”. 

Va ser a partir de llavors quan va començar a recórrer museus per descobrir quines peces “de les que veia a les fotos” encara existien. “Fa quinze anys que ho faig”, afegeix. Aquest esforç personal va rebre un reconeixement definitiu quan el projecte va arribar a l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu i al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici i el seu museu dels pastors de la Vall d’Àssua. “Sense ells no hauria pogut fer-ho.” 

Avui ja ha reproduït bona part de la vestimenta dels pastors, encara que la seua tasca segueix en marxa recuperant peces de fa 200 anys. “Era una cosa que estava condemnada a desaparèixer, però ara torna a estar als museus”, explica satisfet.